Els assistents a la trobada amb Mariano Rajoy organitzada pel setmanari britànic The Economist, just l'endemà de l'abdicació del Borbó, encara riuen ara. “Els diré qui no vull que plegui: el president del Real Madrid, perquè això significaria que les coses li han anat molt malament i això seria dolent per a Espanya i per a mi”, els va etzibar. Fantàstic!

La idea és simple: el Real Madrid i Espanya són la mateixa cosa i així s'ha de vendre al món. De fet, la reflexió de Rajoy entronca amb la sentència lapidària d'aquell ministre d'Exteriors del règim franquista, quan l'operació per convertir el Realísimo en la bandera d'un país endarrerit i aïllat vivia el seu moment àlgid: “El Real Madrid és el millor ambaixador d'Espanya”, li havien sentit dir, en més d'una ocasió, a Fernando María Castiella Maíz. D'exemples n'hi ha mil... ¿Recordeu el polèmic acord de patrocini, graciosament remunerat, signat fa tres anys pel Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç i les administracions madrilenyes (autonòmica i municipal) amb el Real Madrid perquè promocionés internacionalment les marques Madrid i Espanya? “El Real Madrid no és només dels madrilenys, sinó de tots els espanyols”, va dir aleshores l'actual ministre de Justícia, que era l'alcalde de la capital, Alberto Ruiz-Gallardón. Ni transicions, ni refundacions monàrquiques, ni punyetes; hi ha coses que, en l'essencial, no canvien: que el Real Madrid perdi és “dolent per a Espanya”.

Extremadament cofoi i sense enemics de la seva talla a la vista, contempla l'escena el senyor Pérez. Quin personatge! Un poder fàctic en majúscules, més influent que el mateix Rajoy, de qui va passar olímpicament a Lisboa quan es va anar a abraçar amb José Maria Aznar. Un gest no gratuït... Ja sé que el tema dels greuges històrics pot sonar recurrent i és obvi que no exculpa els nostres errors, en alguns casos majúsculs, però les coses són com són i cal tenir-les molt clares per no abaixar mai la guàrdia i per saber calcular la mida real del nostre enemic reial.

En aquest sentit, el cas Neymar és il·lustratiu. D'una banda, és molt inquietant constatar que tenim uns directius que van d'espavilats però que –si més no en aquest afer– actuen com uns autèntics paquets (i, quan toqui, se'ls haurà de demanar responsabilitats); però, d'altra banda, és evident que sobre el Barça hi ha endegada des de fa anys una campanya fastigosa de desprestigi i assetjament amb barra lliure per a tothom. I més en el context polític actual. No deixa de ser curiós que el cas Neymar no hagi establert un precedent i que, per exemple, del traspàs de Bale –amb l'indici sospitós del ball de xifres entre les que reconeixia que va ingressar el Tottenham i les que diu que va pagar el Madrid–, cap autoritat judicial o fiscal encara no n'hagi demanat els papers.

No ens mamem el dit. Allà, estimen la marca del Real com a patrimoni d'Espanya alhora que deploren la marca Barça, vista com un actiu que suma només a favor de Catalunya... i dels catalans: aquells “mals súbdits del seu rei”, com ens definia ja fa molt de temps un tal Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte duc d'Olivares, privat de Felip IV. Hi ha coses que, en l'essencial, no canvien.