És com una maledicció, sempre hi ha una anella de la cadena que falla. La denúncia d'un delator a Madrid –i mira que és lluny de Catalunya!– que finalment resulta lligat a una entitat d'extrema dreta, caient l'expedient a un jutge que és soci del Real Madrid, no exclou el que s'ha fet malament per part del club, i aquí entren en la crítica ineludible assessors jurídics i advocats. El Barça ha de tenir els millors experts, i més ara quan urbi et orbi hom ha sabut que la posició del Barça pot influir en la decisió final vers el dret a decidir de més del trenta per cent dels seguidors culers a Catalunya. El Barça ha estat, no ara, sinó sempre, en la diana política d'Espanya. En ser fundat, Catalunya tenia poc més de dos milions d'habitants, el país sortia de la crisi del 98 a Cuba, Puerto Rico i les Filipines, des d'on sorgiria la idea de modernitzar l'Estat amb la democràcia, la indústria i mirar el nord. Això era Europa i modernitat. Catalunya se'n va sortir, Espanya no ho faria fins trenta anys més tard amb la Segona República, proclamada, per cert, per catalans. Els clubs grans eren els del nord, catalans i bascos. No va ser fins a la dictadura de Primo de Rivera, i ja de forma feixista amb el franquisme, que el nacionalisme espanyol va potenciar altres equips. El problema aleshores només era el Barça pel seu explícit catalanisme. En la guerra el Barça va ser el símbol de la Segona República al món. En la postguerra ho va pagar, equip sospitós de roig i catalanista servava l'esperit del poble lliure que el franquisme volia fer desaparèixer. Franco aleshores segresta per al règim el Real Madrid amb un exaltat Bernabéu. I fins avui. Mai el Madrid ha tingut un dirigent sorgit del poble, prou intel·ligent per saber-se identificar amb la gent senzilla. Rics i poderosos volen fer de cabdills. I el Barça sempre culpable, per demòcrata, catalanista i ara independentista. Un esperit lliure que no casa amb un pensament espanyol únic, que castiga tota idea que no és la del sistema. Què cal fer? Seguir com fins avui, llibertat de pensament i obra fins al final. Fer les coses bé i d'igual a igual amb la resta d'equips, des de la Federació Catalana fer-la lliure dins una Catalunya lliure i després, quan toqui negociar, d'igual a igual. I, si no ho entenen, anant, d'acord amb l'Espanyol, a la lliga francesa o l'anglesa. Tots ens voldrien. Un país lliure ha de fer les coses bé.