La nostra infància futbolística està vestida de mites que el temps s'ha encarregat d'idealitzar. La meva desgeneració va créixer amb EUA 94, i a pesar que no va ser el millor mundial, el guardem en una vitrina d'honor perquè va ser el nostre. Aquell estiu vam fer la col·lecció de cromos dels rostres sanguinaris de la Bulgària on hauríem volgut jugar, dels solcs esquerdats al front octogenari de Roger Milla, de l'esguard confós d'Escobar– preludi d'un autogol mortal–, dels ulls exorbitants d'un Maradona udolant a una desfeta personal, i de l'absència notòria de França i Anglaterra que feia somiar Espanya a fer un pas endavant.

Un mes després de completar l'àlbum, amb el Brasil aixecant la copa amb la mirada d'un jove amb ortodòncia conegut com Ronaldo, a les tovalloles de platja decorades amb les cendres del dream team, ens passàvem hores valorant cada instant de la competició: discutíem l'estètica pirata que li donava a Baggio la seva cueta traïdora, la maledicció de Salinas davant Pagliuca, la borratxera de gols estèrils de Salenko, la perruca indomable de Mihailov i la necessitat que el Barça fitxés Bergkamp per aixecar-se del naufragi d'Atenes.

De tota manera, totes les tertúlies hiperbòliques per impressionar noies desconegudes, tenien el seu clímax amb el nas sagnant de Luis Enrique i el ressò d'un adolescent visceral que cridava sense pietat: “Els collons t'haurien d'haver trencat.” Amb aquesta amenaça condescendent ens sentíem grans i sobretot, explicitàvem el nostre maniqueisme jovenívol amb una visió del món de cartró pedra. Va ser en una d'aquelles sentències satíriques contra un dels enemics públics del barcelonisme, que un ancià que llegia una edició de butxaca de Stephen King em va etzibar: “S'ha de vigilar amb el que es diu perquè mai saps de qui t'hauràs de fiar.” Amb el temps he oblidat el rostre del vell de la tovallola verda, però des de llavors, quan comença un nou mundial, sempre penso quina vida deurà tenir la Paola, la noia italiana que vaig abraçar quan va veure amb llàgrimes als ulls, que el penal de Baggio s'enfilava per la graderia del Pasadena buscant un vaixell pirata.