L'ultranacionalisme espanyol té en el món del futbol una de les seves principals plataformes expansives. La cultura, en principi, és més refractària a les actituds intolerants i excloents. És cert que, amb la demanda democràtica del dret a decidir dels catalans, la cultura espanyola ha pres una impresentable actitud de deserció intel·lectual no exempta de fons nacionalista, però en tot cas queda molt lluny del que es pot esperar en el futbol.

La prepotència inherent en el nacionalisme espanyol futboler és d'una magnitud insospitada i, després del Real Madrid, la roja és, sens dubte, la màxima expressió. Així, en els prolegòmens del mundial fins i tot he sentit alguns comentaristes recordant l'època en què, segons la seva particular cosmovisió de la història, Holanda era espanyola. La pica de Flandes. Una perspectiva històrica que també apliquen a Catalunya. Amb aquella absurda ironia que impera en el llenguatge prepotent es plantejava una mena de reconquesta de les antigues colònies del segle XVI per part dels ressorgit imperi espanyol amb aquell exèrcit de Flandes reencarnat en futbolistes. I això ho havia de pagar una Holanda que ja havia tastat el poder espanyol en perdre la final de fa quatre anys a Sud-àfrica.

Però la paradoxa històrica s'ha fet realitat en forma de futbol amb un exentrenador blaugrana, Van Gaal, al capdavant d'un equip renovat que amb Van Persie i Robben com a líders va clavar cinc piques com les de Flandes a una selecció espanyola absolutament desfeta. Parlo de paradoxa històrica perquè els Països Baixos van deixar de pertànyer a la corona espanyola fa 300 anys com a conseqüència del tractat d'Utrech que va condemnar els catalans a l'abandonament per part de l'austriacisme i a la desfeta davant les tropes de Felip V.

Reconec que és forçar una mica l'argumentació, però no em negaran que l'ínclit comentarista imperial espanyol segurament pateix ara una inquietud intestinal pel fet que la brutal derrota de la selecció espanyola contra els holandesos arribi tot just amb l'arribada al tron de Felip VI, 300 anys després i amb Catalunya amb un peu ja fora de l'Estat espanyol. D'auguris, no en falten!

Veurem què acaba passant en el mundial, però la desfeta de la roja sembla que tanca l'etapa d'un combinat espanyol que cavalcava entre el futbol i l'operació política: unionisme futboler mitjançant èxits esportius, amb edulcorant rebateig de la selecció com la roja per imposar després la denominació d'Espanya i, fins i tot, amb un seleccionador republicà, favorable al dret a decidir i bona persona. Doncs han fet tard. A Catalunya no és que augmenti el nombre de contraris a la roja, sinó que fins i tot molts dels que en són partidaris són ja favorables a la independència, subvertint el que podria ser una contradicció en un potent motor del sobiranisme que no nega nacionalitats i s'uneix en ciutadania per l'estat propi. 300 anys després, és Flandes la que ha posat cinc piques a Espanya; i Catalunya, la que marxa fugint dels insuportables complexos imperials espanyols.