“Silenci, el campió comença a jugar!”, vociferaven els locutors de les Espanyes a l'inici del matx. Pobres. Amb el cataclisme ja consumat i els holandesos, que al començament semblaven poca cosa i al final, els reis de la barra lliure, els de Tele 5 encara mostraven un to desafiant: “Què tremoli el Brasil!” En fi, uns altres que tampoc no han sabut/volgut fer la tan complicada però indispensable transició; uns altres que tampoc no han entès res de res. Malauradament, i sap molt, però molt, greu dir-ho, a nosaltres aquesta pel·lícula ja ens sonava d'alguna cosa.

La humiliació inapel·lable que va patir la marca España futbolística contra l'Holanda més inexperta dels últims mundials i alhora la més entusiasta, ha deixat literalment groguis els analistes espanyols. Però, que no van veure el que va passar l'any passat en aquell bunyol de la Confederacions? Més que un problema d'estil –a més d'un desagraït li ha faltat temps per renegar del que els espanyols, en una mostra de mal gust irritant, en diuen tiqui-taca– va ser de falta de to competitiu escandalosa. De fet, en la primera part, amb els holandesos una mica espantats i amb molt poquet futbol, els ibèrics tenien la situació força controlada. Però en la segona, allò va esdevenir una lluita molt desigual entre onze futbolistes professionals i uns altres –amb tots els respectes– que es movien –vestits de blanc, un detallet que va quedar bufó– a velocitats de veterans. Robben, arrenca tres metres darrere de Sergio Ramos en el quart gol (per cert: bonica targeta de presentació per a la seva candidatura a la Pilota d'Or)... I després va caure el cinquè i no van ser més perquè el futbol, de vegades, no vol ser cruel i en té prou de ser just. No seré jo qui els doni idees, però fa l'efecte que si contra Xile no sacsegen l'alineació, els espanyols veuran els vuitens de final des de caseta.

Paral·lelament, als Països Baixos més d'un s'ha hagut d'empassar, segur, la col·lecció d'improperis que tenia preparada contra Van Gaal, per allò d'haver sortit amb cinc defenses, d'haver traït l'essència de l'escola holandesa i bla, bla, bla. Jo no fitxaria el tècnic d'Amsterdam per al meu equip, però no es pot negar que estem parlant de tot un senyor entrenador que va saber complir amb la seva obligació professional de preparar un partit decisiu i de disposar la tàctica que propiciés als seus jugadors la possibilitat de guanyar-lo. I Van Gaal va fer una aposta potser defensiva, però també arriscada, amb jugadors inexperts –però que van a totes i ben preparats físicament– i, això sí, amb un parell de cracs al davant que marquen les diferències.

En clau blaugrana, que és el que realment m'interessa de la kermesse de l'altre dia, segur que Luis Enrique (que espero que tingui les idees clares sobre el què i el com s'ha de fer) va prendre bona nota de tot plegat, que no va ser poc. No vull ferir susceptibilitats, em centraré únicament en dos noms que em van semblar interessants (el mundial serveix per a això): Daley Blind (fill del mític capità ajacied Danny Blind), un migcampista reconvertible a lateral; i, sobretot, Ron Vlaar (1,89 m, 80 kg, 29 anys), que juga a l'Aston Villa (Premier), és dur, agressiu, té bona col·locació... Un tros de central. Que no és tan difícil, home!