La història del fill pròdig que no se n'acaba de sortir té a Catalunya un correlat que és el drama rural: l'hereu que marxa lluny, però un dia torna i aixeca el mas, o bé l'enfonsa, segons les versions. Molts havien assenyalat que Cesc Fàbregas havia de ser l'hereu natural de Xavi Hernández, o el que és el mateix, l'amo del tros, si per tros entenem el preuat mig del camp del Barça. Cesc va marxar de ben jovenet de la Masia i finalment, un dia, per una morterada de milions, va tornar al Camp Nou. Pot ser que per alguns aquesta morterada de milions hagi pesat més del compte. Però en qualsevol cas, els tres anys de Cesc al Barça no es pot dir que hagin estat futbolísticament complets ni satisfactoris.

Els motius d'aquest balanç de got mig buit són múltiples i és possible que no siguin només atribuïbles al jugador. Però, sigui com sigui, no ha estat el migcampista decisiu i cabdal que necessitava –i necessita– el Barça per poder asseure Xavi (i que consti que per asseure entendríem fer-lo descansar més que fins ara, no pas traspassar-lo). D'altra banda, Cesc és el tipus de futbolista que pot acabar fent una ràbia especial al Camp Nou: un aire desmenjat i un actitud una mica distant que provoquen aquella remor de sospita. Tampoc ha ajudat gaire a la seva imatge un comiat més aviat fred de l'afició culer ni haver fitxat pel màxim rival d'aquell Arsenal que tant duia al cor.

Si la seva fulla de serveis no ha estat del tot brillant, no es pot considerar descabellat el traspàs de Cesc. Ha tingut alguns bons moments al Barça? Sí, és clar. També els ha tingut Alexis, i també és un dels que no té clara la seva continuïtat. I oi que, en el cas d'Alexis, no ens estarem repetint cada vegada aquell memorable gol de vaselina contra el Madrid? Lamentarem, per una vegada, un traspàs econòmicament digne d'un jugador del Barça? En el cas de Cesc, em sembla que hi ha una caterva de ploramorts a punt d'entrar en acció planyent la seva marxa el primer dia que marqui un golàs amb el Chelsea o faci un partit completíssim. I en canvi, em pregunto si aquests planys més propis d'un drama rural seran capaços de desentel·lar la mirada davant d'un bon partit de Rafinha i d'un Sergi Roberto a qui, en canvi, Luis Enrique sí que sembla disposat a donar l'oportunitat.

No només podria passar que Cesc triomfés al Chelsea, sinó que pot ser el més probable: un equip a mida de la seva anarquia, on serà el futbolista que millor toca la pilota i on l'anar i venir rocós fabricat per Mourinho –el que sempre hem entès per futbol anglès– li pot anar de perles. I per això la colla de ploramorts s'haurà d'activar? Per això hauran de començar els planys de per què el Barça el va traspassar, que quin error més greu i el “jo ja ho deia”? Al meu entendre, no. Els tres anys de l'hereuet Cesc al Barça són el que són. I el Barça, sortosament, encara no juga com ho fa qualsevol equip de Mourinho.