Dues aficions de segona A que havien arribat a perdre la fe en el seu equip viuen aquesta setmana el seu punt àlgid. Entre demà i diumenge es resoldrà el tercer ascens a primera, entre el Còrdova i Las Palmas. Els andalusos, com tants d'altres, van arribar a mirar-se amb cert neguit el terreny prohibit perquè, quan faltaven deu partits, eren setzens amb dos punts de marge respecte a la zona de descens. Força més surrealista encara és la trajectòria de Las Palmas, que després d'una llarga fase d'alts i baixos, se la va jugar prescindint de Lobera quan faltaven dos partits de lliga i el va rellevar per Josico. En aquella última jornada tan oberta, els canaris es van acabar assegurant el penúltim lloc de la fase d'ascens i els cordovesos, l'últim. I ara, malgrat que van haver d'afrontar el partit de tornada de la primera eliminatòria a camp contrari, es barallaran per pujar. El tercer bitllet per a primera, el que acompanyarà l'Eibar i el Deportivo, serà per al sisè o el setè classificat de la lliga regular.

Els seus aficionats, com sol passar, han recuperat la bufanda i la bandera i han convertit la desafecció en passió. La nit de diumenge a dilluns centenars d'aficionats van anar a rebre la plantilla de Las Palmas a l'aeroport. Dels més contundents a l'hora d'expressar dubtes i crítiques, els canaris també solen respondre de manera massiva i jovial quan les coses van bé. Fa dotze anys que no són a primera, i des de llavors han hagut de transitar fins i tot per segona B. Com el Còrdova, amb la diferència que fa més de 40 anys del seu últim pas per la màxima categoria, que molts dels seus seguidors ni van viure. És normal que la fal·lera s'hagi estès també al Nuevo Arcángel, amb l'impuls afegit d'un club modèlic en el tracte amb els abonats –no tothom ha sap fer– i les polítiques de màrqueting.

Diumenge, amb els jugadors del Còrdova celebrant la victòria a la Nueva Condomina i els de Las Palmas, a El Molinón, va fer quatre anys que la junta de segona A de la Lliga de Futbol Professional va aprovar per unanimitat la remodelació del sistema de competició. De fet, era un sol canvi, però molt significatiu. S'acaba el premi directe per al tercer classificat. El camí és duríssim, perquè després de 42 jornades de lliga, tota la lluita es condensa en quatre partits més en només deu dies. Els equips hi arriben gairebé fosos, i podríem discutir si hi ha maneres de suavitzar una mica aquesta segona fase. Però els beneficis superen, amb diferència, els perjudicis. D'entrada, el canvi de sistema va permetre ampliar directament, per pura lògica, el ventall de candidats a celebrar l'ascens. Una diversitat que s'ha magnificat aquesta temporada en una categoria boja, equilibrada i sense la capacitat (qualitat?) de marcar diferències entre classes. I si la LFP continua sent estricta amb els límits salarials, la igualtat hauria de ser més norma que excepció. Però és encara més important i, de fet, hi té una relació directa, com el canvi afecta la recta final de la lliga regular. La segona A s'havia empastifat amb les sospites sobre partits arreglats, i que molts equips tinguessin aviat la feina feta no ajudava gens a posar-hi seny. Per més amenaces que es proclamessin. L'última jornada, a la qual el Sabadell va arribar amb l'expectativa de fer la promoció (frustrada) i el Girona, de sortir del pou (assolida), va confirmar que la fórmula és ben vàlida. Amb l'anterior, l'emoció (fingida) hauria durat minuts, com es va veure precisament l'última jornada abans del canvi de sistema. Per una decisió encertada, aplaudim-la.