Deia dimecres Pablo Laso: “Acumulem més de 75 partits en un calendari molt llarg i exigent. A l'octubre ja ens jugàvem un títol, cosa que t'obliga a estar a un nivell molt alt en moltes fases de la temporada.”

Si hi ha una organització que la toca una mica en tot això de la cistella és l'NBA. A la terra promesa, que de la simplicitat fan un àpat diari, ja fa cinc dies que els Spurs són campions. Els texans van començar la pretemporada a l'octubre i, en vuit mesos i mig, han disputat 119 partits, set de pretemporada, 82 de fase regular i 30 de play-off. Tot és molt senzill, allà, per als jugadors, per als tècnics i per als aficionats: un mes de pretemporada, cinc mesos i mig de fase regular i dos mesos amb eliminatòries pel títol. Tot és molt concentrat i la corba competitiva descriu una única trajectòria, que comença arran de terra i es va enlairant amb el pas de les setmanes fins a trobar el punt culminant de la temporada. En aquesta línia d'esforç regular i ascendent, amb un únic pic d'exigència, San Antonio ha jugat una mitjana de 3,3 partits per setmana, però això no ha privat de veure en la final, en el clímax de l'acte, un equip exemplar i virtuós, sa i seductor, de cames fortes i, sobretot –i aquesta és la gran diferència amb el nostre bàsquet–, amb el cap clar i net com l'aigua de muntanya. El món ideal a la terra promesa, un complet contrast amb el que està sent aquest play-off de l'ACB.

Ahir va començar la final de la lliga espanyola, una final que disputen el que queda del Barça i del Madrid. Vagi la cosa ràpida o s'allargui una mica més, el cas és que dos equips que van començar la pretemporada en l'última setmana de l'agost del 2013, acabaran la feina en l'última del juny del 2014. Deu mesos, deu, de competició o el que sigui que és aquest sense sentit en què s'ha convertit el calendari basquetbolístic que ens toca desxifrar, en què cada temporada tot és una mica més complicat i en què l'aficionat que aguanta aquesta marató sense sals minerals necessita actualitzar un document d'Excel cada matí per saber on, contra qui i sobretot a quina hora juga el seu equip. Quaranta-quatre setmanes en què blancs i blaugrana jugaran 85 partits entre enfrontaments oficials i de pretemporada.

Uns i altres acabaran la temporada havent celebrat una mitjana de 2,1 partits per setmana, però qui s'emportarà el títol serà el que estigui menys castigat físicament i menys trencat mentalment. De les millors plantilles, en aquest punt de la història interminable, guanyarà la que sigui menys dolenta i es tancarà la funció amb un record malenconiós i buit.

I constatarem l'anèmia i pensarem que alguna cosa falla. Que de l'aristotèlic i confortable començament-nus-desenllaç en què viuen els nord-americans, d'aquella alegria que gaudim enganyant el nostre rellotge biològic, aquí ens tirem pedres sense amagar la mà, allargant les temporades fins a desfigurar els protagonistes i espantar els aficionats. Sempre amb aquesta necessitat de vestir qualsevol partit amb la capa de la transcendentalitat, addictes al drama flac, exigim als jugadors que convisquin amb la pressió des del salt inicial de la pretemporada. Del setembre al juny, emmanillats amb aquest invent que ni el dimoni podria millorar, perquè hem creat una competició amb tres pics inexcusables d'exigència que implica un desenllaç de cinc mesos, amb la copa, la final a quatre i el play-off de l'ACB. Cinc mesos inicials en què començament i nus es confonen, seguits de cinc més en que cada dia és l'últim dels últims, i en què els jugadors cansats i psicològicament foradats neixen, creixen i es multipliquen fins a acabar sent una caricatura de si mateixos. Vulgaritats que emmascarem en aquella immensa fotesa que diu que només sobreviuen els més forts, sense que ens importi perdre bous i esquelles, esgarriant talent, creativitat i bon joc.

En comptes de programar tots els títols en joc en els últims dos mesos de competició, facilitant la feina a jugadors, tècnics i aficionats, i localitzant una única línia d'arribada en la marató, ai d'aquell Barça o d'aquell Madrid que al febrer faci el ridícul, que no guanyi al maig i que badi al mes de juny. Ai d'aquell i dels qui el vetllen, i que els agafin a tots confessats.