Segur que sí! La junta directiva del Barcelona va fer tant soroll, hi va posar tantes hores de feina que, finalment, va rebre el premi que buscava: la victòria en un referèndum polèmic que va comptar amb la participació de 37.535 socis (el 31,65% del total), dels quals 27.161 van votar sí; 9.589, no, i 751 ho van fer en blanc. El projecte, doncs, veurà la llum l'any 2.021. Recordarem, però, que ara som al 2.014…

Diem això perquè el Barça avui té un dia a dia que mereix la concentració dels seus dirigents i, a partir del full de ruta marcat, també dels seus executius. Fa l'efecte que hi ha tants temes importants que perdre el temps en discussions o en accions inútils per marcar paquet és, per dir-ho d'una manera suau, desaprofitar les energies que haurien d'anar concentrades a refer aquest Barça que viu, des de fa temps, sota sospita. El club està imputat per l'Audiencia Nacional; està sancionat per la FIFA; té el seu expresident assenyalat per la justícia i l'actual en perill; viu moments d'incertesa esportiva després d'una temporada llençada a les escombraries; el vestidor s'està buidant d'essència i omplint de no se sap exactament què (caldrà temps per comprovar-ho) i, finalment, això sí, el president, Josep Maria Bartomeu, es prepara contractant gent seva (un nou gerent, Ignacio Mestre) que substitueixi d'aquí no res el que hi ha al club (Antoni Rossich) per anar-ho posant tot convenientment a lloc per quan sigui l'hora de la seva veritat (les eleccions del 2016).

I ens quedem aquí perquè no és ell l'únic que a hores d'ara treballa pels seus interessos. L'Espai Barça, aquest meravellós projecte de 600 milions d'euros (d'entrada) està generant nervis. Ja s'entén que el club ha de treballar internament en un munt de projectes que no mereixen el tractament mediàtic quotidià, però una cosa és la normalitat i una altra és el que està passant. Ja es va dir fa un temps que caldria formar una comissió de treball paral·lela a la junta per treballar de manera professional (és a dir, executius ben pagats) amb la missió de desenvolupar convenientment l'encàrrec de la directiva (que no del soci, que no va votar un projecte sinó una proposta a cegues de no se sap encara què). Doncs en això estan… Volen trobar la manera de dominar el projecte des de les altures, fent valer la seva opinió per sobre de la dels seus companys i tractant de convèncer que els seus homes de confiança són els millors per convertir l'Espai Barça en una realitat. I aquí tenim l'àrea econòmica posant els colzes en zona perillosa per al rival, com quan Pepe salta a buscar les pilotes que cauen del cel: el vicepresident Javier Faus; la tresorera, Susana Monje, i el directiu Jordi Moix batallant pel control d'aquesta pilota que sembla que en aquest moment no té amo. Faus, ara mateix, és Déu nostre Senyor que ho controla tot, excepte la pilota; Monje és valenta, tant que es va atrevir a desafiar la darrera millora de contracte de Leo Messi. En la junta va demanar –contra l'opinió general– informes tècnics econòmics sobre els pros i contres de la darrera modificació del contracte del crac argentí. No va tenir sort, perquè no li van fer cas. I Moix, fundador de l'Elefant Blau però que viu ara als antípodes del que allò representava, mira de trobar el seu espai més enllà de les bromes del Crackòvia sobre les seves actituds rítmiques. El quart membre de l'àrea, Sílvio Elias, ha adoptat clarament el rol de suplent. Davant dels cracs, millor fer un pas enrere. O, potser, davant del sentit comú… El partit tot just acaba de començar. Esperarem el resultat final.

Espanya ja té nou rei. Que el gaudeixin. A veure si aviat té un territori menys del qual aprofitar-se. Tenim pressa.