Una setmana ha durat el que quedava de la roja dels prodigis en aquest mundial per ara fabulós i vigoritzant, en què fins i tot la tan sovint inoperant Anglaterra ha estat capaç d'impartir una lliçó admirable: la de com caure, que és posant cames, convicció i entusiasme, condicions necessàries tot i que, com s'ha vist amb els pross, no suficients per vèncer. És una lliçó més que tampoc no ha aprofitat el campió cansat, o aburgesat, de Del Bosque, fulminat de manera tan imprevista com estrepitosa.

I sí, el desastre espanyol ha estat merescudíssim. I sí, també, el futbol és un pati on treure fílies i fòbies a passejar, pixar i mossegar. Però l'acarnissament amb què tants han fet llenya de la roja no casa gaire amb les posturetes de gurmets i melòmans futbolers tan interioritzades per la per aquí tan majoritària afició culer. Sé que odiar la selecció espanyola perquè representa Espanya i tot el que per a cadascú significa Espanya no és ni més ni menys legítim ni gratuït que defensar-la pel mateix motiu. Però això poc té a veure amb el futbol en si, amb el joc, amb les meravelles o patinades que els jugadors serveixen en catifa verda. I, si del que parlem és del joc, l'únic aspecte veritablement apetitós i no denunciable de tot el circ, la selecció espanyola ha estat durant un lustre llarg un gran regal per al gurmet, el melòman.

Passa com amb el mundial. Si el torneig està sent tan gran, no és pas gràcies a la gens modèlica organització, ni al descontrol pressupostari ni als valors de la FIFA, sinó per les coses que estan passant entre els minuts zero i noranta i escaig de cada partit, rics en moments extàtics –de les aturades inversemblants d'Ochoa al maracaslalom de Messi– i grans exhibicions col·lectives, siguin de la Itàlia de la perla Pirlo, de la venjativa Holanda o d'aquesta elegant Alemanya que fins i tot ha reinventat el Torpede, ara un altre Müller més versàtil i flexible que l'original. Delicatessen que res tenen a veure amb els que munten el xou, per als que el joc subterrani, els interessos bastards i les dreceres inconfessables són moneda corrent.

De manera que respecto absolutament l'acarnissament amb la roja, que cadascú es desfoga com vol, però no que es pretengui compatibilitzar amb l'amor al joc, la passió per l'espectacle, el respecte pels atletes, l'admiració pel talent. Aquesta actitud d'espectador de gust cultivat dóna cabuda a la crítica, tan dura com es vulgui. Però exigeix alhora no regatejar elogis ni fer befa sagnant en la caiguda d'un equip que s'ha guanyat un espai selecte a l'Olimp futboler de sempre. No permet que ni el greixós patriotisme de cap locutor ni els despatxos sinistres pesin més que la suor i les virtuts d'esportistes i tècnics.

Si algun culer gurmet discrepa, suposo que, encara que el resultat de la reconversió luisenriquista torni a fer del Barça la vuitena meravella que va ser, no pensa tornar a animar l'equip mentre no es recuperi també l'ànima venuda a Qatar i no hi hagi un pam de net. Oi?