Com a catalans, res ens anava en la sort de la selecció espanyola al mundial de futbol del Brasil. La selecció de jugadors que representa l'Estat espanyol, que no ens deixa tenir la nostra veritable selecció. Per la presència de jugadors nostres a la selecció espanyola vivim la contradicció que volem que ho facin bé alhora que volem evitar com fugint de la pesta la borratxera patriotera si guanya Espanya.

Els comentaristes de la televisió, impresentables. Els que són exfutbolistes, malgrat la passió, els més equànimes, saben de què va. La resta, polítics i premsa de la caverna, provoquen vergonya aliena. Només quan ja tot estava dat i beneit els va aparèixer un inici de mesura i seny. Val més tard que mai. A veure si ho fan amb l'agraïment al Barça, ja que ha quedat demostrat que sense els jugadors culers, Espanya, res de res.

El final de Xavi és un avís per a tots els directius, presents i futurs. Retirar-se al Barça només és a l'abast del jugador que accepta cada cop menys protagonisme, això és, temps de joc i responsabilitat a l'equip. No es pot estar en els millors equips del món i pretendre que els qui empenyen per sota, els qui volen guanyar lligues i Champion esperin de suplents a la banqueta el seu torn. És dur, sí, i tant, però es llei de vida, i en el seu cas de vida daurada. Milers i milers de persones viuen això cada dia i no se'n van amb les butxaques plenes per sempre més i amb la vida solucionada.

Sense el Barça, s'acaba el somni de nen fet realitat, el que mai no faran milions i milions de seguidors. Xavi al cor, com Puyol i Valdés, els que han estat o seran, i quan els trobo, els veig o hi penso, un somriure i l'afecte més gran pels moments feliços viscuts gràcies a ells. Hem fet afinitat anys i anys; us estimem. Ara, començareu una altra vida. De tot cor, tota la sort del món. I potser, a reveure.