Les duquesses, els marquesos i tota la cort de Lluís XVI seguien jugant a la gallina cega en les seves fastuoses festes versallesques mentre, a fora, el seu món s'enfonsava. Ells, amb les seves cares enfarinades i perruques rinxolades, no s'adonaven de res, pobrets; i quan se'n van adonar, molts ja tenien el cap dins un cistell. Això s'explica a La nuit de Varennes, d'Ettore Scola, una joia del cinema.

“¿Pero qué le pasa a nuestra España?”, es preguntaven incrèduls els locutors i els comentaristes espanyols la cèlebre nuit de l'eliminació contra els xilens. Me'ls imagino amb la cara enfarinada... Quins pebrots! Era tan evident que la caiguda del Barça havia d'arrossegar inevitablement la sacralitzada selecció hispànica... Perquè si hi ha una cosa que ha quedat demostrada amb una claredat diàfana és que, sense els nostres en bona forma, la roja no passa de ser un equipet mitjanet i incapaç de plantar cara a dues entusiastes seleccions de mitja bufa. I ja és trist que a les Espanyes/Madrid no hagin estat mai capaços de reconèixer aquesta evidència catedralícia, fins que han tastat l'amarg sabor de la humiliació.

Vicente del Bosque va deixar Xavi i Gerard Piqué a la banqueta en el decisiu partit del mundial del Brasil contra Xile. Segurament sense voler-ho, perquè no el tinc per un mal tipus, el marquès va assenyalar els dos puntals del Barça. Estaria bé que els senyors Hernández i Piqué, i tota la resta dels nostres, que durant tots aquests anys gloriosos –i no tan gloriosos– ho han donat tot i més, tant pel Barça com por España, captessin el missatge que tan ràpidament han sabut descodificar a l'altra part de la pell de brau, i que és molt més vell que el mateix poema d'Espriu: “Gana un español, pierde un catalán”; és a dir, que la culpa de la desfeta és dels jugadors del Barça. De Casillas no cal ni parlar-ne, però ¿on eren Sergio Ramos –l'aspirant a Pilota d'Or–, Xabi Alonso o qualsevol altre jugador que no fos del Barça per marcar les diferències, ara que tots plegats tenien l'oportunitat de demostrar allò que el mateix Del Bosque declarava fa cosa d'un any?: “La selecció és un reflex dels clubs i la barreja de tots marca l'estil i la imatge d'Espanya.” (5 de febrer del 2013)

Recapitulem: Espanya havia estat sempre una selecció de boina calada fins a la cella uniforme, pandereta, castanyoles i el del bombo marcant el pas, fins que Luis Aragonés va decidir llançar la boina al foc i donar els galons de l'equip als senyors Xavi i Iniesta. Després, i coincidint amb l'eclosió del gran Barça, ve Del Bosque i es limita –i fa molt bé– a deixar que els nostres facin i desfacin i a completar-ho amb alguns secundaris. Una còpia resultona del millor equip de la història. Això és el que ha estat la roja. Ni el futbol espanyol, ni la marca Espanya, ni punyetes... Que, si tinguessin una mica de vergonya torera, com a mínim quatre de les puntes de l'estrelleta que porten cosida a la samarreta haurien de ser dels sagrats colors blaugrana.

Si fins i tot, i obviant el decòrum mínim exigible, s'han atrevit a dir-ne tiqui-taca! Una falsa onomatopeia de gust tavernari i una prova evident que, la manera de jugar del Barça, ni l'han entès mai ni, en el fons, els agrada. Cares enfarinades i perruques versallesques...