Els fitxatges no ens fan trempar
José Ángel Colmillo, un psicòleg retirat d'una universitat perifèrica de Ceuta, va fer un estudi aplaudit per l'establishment bipolar sobre la hiperactivitat del sistema endocrí en època estival. Aquest catedràtic, avesat a llibres eròtics de tercera mà, afirmava categòricament que les circumstàncies que envoltaven l'estació estival afavorien un optimisme desaforat que exercia de fonament de la posterior frustració hivernal. I encara que és reduccionista absolutitzar el meu cas particular, puc declarar sense reserves que el Doctor Colmillo va prémer la tecla adient. Ha arribat la calor i tot canvia. La noia del serrell caigut, anònima quan s'amagava sota un abric polar, ha pres una nova dimensió en recuperar la samarreta estripada dels Rolling Stones, i els vespres de febrer portadors d'una aura desconsolada, han adoptat la tonalitat de l'enyor complaent per un futur que ens esguarda amb prosperitat a la cantonada. I sí, va ser també un estiu que en divagar sobre Hleb el definíem com a versàtil, polivalent, ràpid, profund, filantrop i tàntric, i ens excitàvem davant la vuitantena repetició d'un gol marcat en una eliminatòria prèvia de la Champions contra un equip bastard de les illes Fèroe. Jo també, ho reconec.
Per això em preocupa l'escepticisme a l'hora de valorar els fitxatges de la temporada que ve. De Ciric en vam dir el Maradona dels Balcans sense tenir-ne evidències i, en canvi, no he escoltat cap bateig hiperbòlic de Rakitic, ni he llegit cap reportatge en forma d'oda a Ter Stegen ni Claudio Bravo. I és que si ara no ens emplenem la boca d'il·lusions, no em vull ni imaginar l'estat de desconsol nadalenc quan la nostra manca de perspectives segueixi el seu curs natural. De tota manera, el que més m'amoïna és que si aquest moment arriba, el pobre Colmillo naufragui en un mar de llàgrimes perquè al nord de la Península, on agonitzen els reductes d'una pàtria en ruïnes, hi sobreviuen uns guerrers que tenen tarats el sistema endocrí i boicotegen l'optimisme estival, encara que la nostra estimada Paola vagi lleugera de roba mentre ens xiuxiueja Like a Rolling Stone a cau d'orella.