La lliga de la pancarta
de l'afició després de Milà
ha esperonat
el Barça
de bàsquet
“No demanem que guanyeu sempre, però sí que lluiteu fins al final. A Milà ens vau avergonyir.” Això deia la pancarta amb què els jugadors del Barça de bàsquet van ser rebuts al Palau Blaugrana en el primer partit que hi van jugar després de caure de 38 punts contra el Madrid en la final four. La pancarta va ser desplegada pels Dracs i ovacionada per la resta del públic, i un mes després encara cou a l'equip en ple. Només així s'entén que dimarts, després de tombar el Madrid i guanyar-se el dret a decidir l'ACB aquest vespre, cap jugador sortís a saludar els grups d'animació del Palau que, mitja hora després del partit, continuaven cantant en suport de l'equip blaugrana. Aquelles tres frases inapel·lables han enrarit la relació entre l'afició i l'equip fins al punt que, contra el Baskonia i el València, els de Xavi Pascual van jugar més còmodes com a visitants, però alhora han tingut l'efecte positiu de provocar en l'equip unes ganes boges de donar-hi resposta guanyant una lliga que durant tot el curs ha semblat reservada al Madrid, equip sense ànima des que va perdre la final de l'Eurolliga contra el Maccabi. Si el Barça alça finalment aquesta lliga i algun jugador ho aprofita per contestar de manera explícita aquella pancarta, serà curiós observar en quina direcció orienta el discurs. Coent encara com els cou, és possible que vulguin presentar l'èxit com un mèrit oposat al retret rebut, però si són honestos, haurien d'agrair el fet d'haver estat ferits en l'amor propi per una afició el paper de la qual no es limita a animar fins a deixar-s'hi la veu. Esperonar per buscar la reacció amb una crítica a temps o apel·lant a l'orgull són també cartes d'un joc que a la curta pot coure els destinataris, però que a la llarga acabarà fent bé al club. Jugadors, tècnics i directius acaparen els focus, però cap paraula val tant com la de l'afició. I mai unes paraules tan oportunes i ben dites van estar tan a prop de valdre un títol.