Fa molts anys, en un bar del carrer del Pecat de Sitges –que és com sempre n'hi hem dit– a punt vam estar de sortir escaldats. Tot, perquè vam gosar celebrar un gol de l'equip que s'enfrontava a Espanya ja no recordo en quin mundial. En essència, el problema no era que jugués Espanya sinó que ens enervava l'ús del triomf per excusar un enaltiment nacionalista que sovint derivava o duia implícit un furibund anticatalanisme. No pas per part de tothom. Però sí per part d'un públic hostil al país, a la catalanitat, a la llengua. Encara més, per ser sincer, en el fons jo no podia deixar de tenir alguna simpatia quan veia al camp alguns dels millors futbolistes del Barça. Aquell dia, i com que ja feia estona que aguantàvem un grup d'abrandats nacionalistes –nacionalistes espanyols, que són els únics nacionalistes de debò que hi ha hagut sempre a Catalunya–, no vam poder estar-nos de cridar amb entusiasme un gol en contra d'Espanya. De poc va anar que no ens estoven. El problema, dic, no és pas la selecció espanyola, sinó l'ús que en fan. Fa molt temps que l'esport d'elit, l'opi del poble, que diria un bon marxista, és emprat políticament. I cada cop que passa té un tint espanyolista que a Catalunya tots sabem el que vol dir. Ho sabem perquè ho hem tastat cada dia, perquè ho arrosseguem de fa segles. Servidor, cada dia més, segueix els partits de la selecció espanyola sense cap mena d'animadversió, sense acritud. Fins i tot comparteixo bones vetllades amb companys –tan independentistes com jo– que no poden evitar ser-ne seguidors. Com seguim els triomfs de Rafa Nadal, catalanoparlant i madridista declarat, malgrat algunes retransmissions que són pur enaltiment espanyolista, sense manies. O de Fernando Alonso a la fórmula 1, aquest bastant més antipàtic. O Pau Gasol, que sempre s'ha prestat a prendre partit al costat d'un espanyolisme militant. O, evidentment, de Marc Márquez, el cerverí que arrasa a Moto GP, per molt que després les seves victòries siguin lluïdes com un emblema d'estat per un nacionalisme, l'espanyol, que és l'únic nacionalisme que històricament ha fet mans i mànigues per passar per damunt de tota la resta de consideracions i sensibilitats.