Queixalades
A més de palades de gols, aquest mundial brillant i educatiu ha deixat un parell de controvèrsies entorn del sempre espinós assumpte de la imatge i el comportament dels jugadors. La primera, i menor, la de la caiguda del pedestal, també en l'imaginari extrafutbolístic, el dels valors, dels integrants de la selecció espanyola, que torna a evidenciar el que ja sabíem: que són els mateixos que contribueixen a mantenir la imatge dels jugadors neta i polida quan convé els que s'encarreguen de rebregar-la pel fang també quan toca. Fa quatre dies la roja era un grup d'herois modèlics dins i fora del camp, i ara és una macedònia de capritxosos, envejosos, egomaniàtics i irresponsables que ni saben encaixar suplències ni crítiques. I no dic que aquest segon relat sigui fals: Alba amenaçant a crits i amb llum i taquígrafs un periodista d'arrencar-li el cap no ho desmenteix, precisament. Però el més probable és que, en el triomf o en la derrota, el comportament d'un vestidor, més que blanc o negre, es mogui en una infinita escala de grisos.
El segon afer és, és clar, el de Luis Suárez, que no en sap, ni d'agafar presoners ni de metàfores, i que l'altre dia va dinamitar la tan suada de la fam de victòria amb una queixalada gens metafòrica a l'italià Chiellini. El de la mossegada és un talent per al qual sembla genèticament ben dotat, si ens guiem per la mida dels incisius, i que practica de tant en tant: ja se li coneixen tres atacs.
El comportament de Suárez, més infantil que antropofàgic, ha desencadenat un debat sobre la pertinència que el fitxi el Barça, per allò dels valors. La lliçó, però, serà veure si el nombre de partidaris de fitxar-lo cau per la queixalada o per la sanció de la FIFA. Que, per cert, entén que, a més del jugador, també ha de pagar el club que l'havia cedit gratis. I que una mossegada és molt pitjor que qualsevol entrada sagnant. Tant, que Suárez no podrà trepitjar un camp, ni d'espectador, en quatre mesos. No el tracta de futbolista eixelebrat, sinó de delinqüent.
Però si això de la FIFA, justificat, literalment, amb el fet que “milions de persones tenen posada la vista en els jugadors”, és porno dur no és només per l'arbitrarietat i l'excés. També, i sobretot, ho és pel cinisme. La FIFA no actua i erra, com Suárez –o Alba–, a cara descoberta i envoltada de càmeres fiscalitzadores, sinó que fa i desfà amb nocturnitat en despatxos sense llum ni taquígrafs per evitar precisament que ningú li posi la vista a sobre, protegida doblement perquè la primera línia l'ocupen precisament els esportistes d'imatge modelada mediàticament a la carta. Dir que tenir-la fent de jutge –exemplaritzant, a més!– és posar el tauró a jutjar les sardines –per evitar símils amb gent com Millet i els que cremen contenidors– potser és quedar curt.
I dit això, què volen que els digui, en una societat que busca models de conducta en els futbolistes, el problema ja no és, de cap manera, el comportament dels futbolistes.
