Jo accepto el risc. Jo, el fitxaria. Reincident? És el millor en la seva posició i ens aportaria moltes coses que ens fan falta i que no tenim; un bon psicòleg que el tracti (que n'hi ha uns quants) i Luis Enrique, que era un jugador molt temperamental i que és qui ha d'assumir el repte, pot ser ara l'entrenador adequat per domar els excessos de la fera.

Des de la queixalada a Chiellini i el consegüent duríssim i exagerat càstig de la FIFA (la sanció de partits és acceptable però la inhabilitació és una concessió impresentable a la pressió mediàtica angloitaliana, molt en l'estil del màxim organisme futbolístic; un cau de corrupció, sigui dit de passada) que Luis Suárez ha passat de ser l'heroi desitjat a una mena d'empestat social. En clau Barça, hi ha una cosa clara: no podem continuar sent l'únic club del món que no té un davanter centre de veritat (que ja està bé la comèdia!). Per mi, la qüestió ara és saber aprofitar la conjuntura per fitxar un tros de crac a preu d'un molt bon jugador. Bingo! Ah!, i si parlem de valors (demagògia a banda): no seria edificant poder contribuir a la reinserció social/futbolística d'un dels millors jugadors del planeta? Al cap i a la fi, d'acord que aquest senyor (que es passa els partits rebent trompades) ha actuat malament i que té rampells poc agradables, però no ha lesionant ningú.

Per al gran Obdulio Varela, capità de la selecció de l'Uruguai de 1950: “El futbol no és un joc d'amics i qui digui això no té ni idea de què parla; el futbol és com una guerra.” No entrarem a discutir ara sobre la possible desmesura del comentari, però és evident que Suárez –com a bon uruguaià– fa seva la sentència de l'heroi poc reconegut del cèlebre maracanazo i, potser per això, algunes vegades creua la línia vermella. Només cal veure la intensitat amb què juga els partits per adonar-se del tipus de professional de què estem parlant; un individu per al qual el futbol no és un hobby. I, això, és molt important.

Imagineu-vos que esteu en una trinxera: a qui preferiu tenir al costat: un guerriller experimentat i amb pocs escrúpols o un bon xicot? I a qui creieu que preferien veure els vostres enemics? El Barça és un equip exposat permanentment a rebre puntades i agressions. Com us penseu que esperaran les defenses contràries en Messi i en Neymar la temporada vinent per aquests camps de Déu? Oferint-los les magdalenes de la iaia? Al primer bona tarda, els tacs al turmell per marcar-los el territori... Això va així. Però si la parella d'il·lustres surt al camp acompanyada d'un tal Luis Suárez, que a les seves indiscutibles habilitats tècniques i golejadores hi afegeix una dosi de grapa i capacitat d'intimidació en tota l'extensió del concepte, la cara dels sicaris rivals no serà de festa.

Suárez és un depredador que marca gols fins i tot quan dorm, dotat amb uns recursos de davanter top i amb una gana de competir innata. Tot ell és el jugador ideal per estovar els defenses i les defenses i, també per això, seria un col·lega idoni per a Leo i Ney. Francament, com trobo a faltar un tipus de la fila de Stoichkov o d'Eto'o. Malgrat tots els peròs, jo fitxaria Suárez. I tant que sí!