Fins que ens coneixen no entenen que per als catalans el mundial sigui extern a la nostra realitat. La passió la tindríem com la resta del món futbolístic amb una selecció pròpia, però no amb una que en res ens estima, des de la federació fins a un nucli important de jugadors espanyols. Per això, mirem les eliminatòries amb més interès pel joc que passió; per això, mai deixarem d'enyorar el que hem viscut: el Barça més exitós, el que ha fet el millor futbol de la història, precisió i elegància, joc i espectacle. I generositat. Sense el Barça, Espanya, com sempre, s'hauria mogut amb l'“espíritu Juanito” o la fúria espanyola, això és, com els bous que com més abraonats van, més són enganyats.

M'agrada l'estratègia de Luis Enrique. Sap el que vol i deixa madurar el tema. Però que es preparin els espavilats: al darrere hi ha un caràcter de ferro, d'un home que travessa deserts, recorre muntanyes o les puja amb bicicleta. Una personalitat ferrenya que no es casa amb ningú. O sigui que segur que hi haurà algun incendi neronià, però també algú que no tindrà por de travessar el Rubicó, i ara aquest repte es diu Luis Suárez; o no, però ell, faci el que faci, vol un jugador que davant faci respecte. Si és Suárez, ha de demanar perdó per un acte impresentable, alhora el Barça és el millor aparador per convertir el seu fet condemnable de totes totes en el seu acte de contrició més universal.

Ha d'avenir-se amb Messi, d'acord, ho sap tothom, però l'esperança amb Luis Enrique depèn de fitxar un parell centrals o jugadors versàtils. La resta gairebé la tenim, però darrere falta força i potencia, i això sí que, de moment, no ho veig per enlloc.

I, és una intuïció, preparin amb llibertat els caps de setmana: sovint hauran de canviar de plans a darrera hora per veure nanos del planter, sigui Adama, Samper o Munir.