El cap s'emmotlla a un coixí deformat per l'excés de migdiades estivals, els peus s'entrecreuen restant lleugerament sortits del sofà, i el cos s'encorba en direcció a la imatge àrea d'uns prats verdosos del sud de França. Dissabte arriba una d'aquelles cites tan enyorades quan l'estrès hivernal t'aboca a una alopècia nihilista: les migdiades sostingudes del Tour.

Amb cert desinterès contemples homes depilats que pedalen la monotonia d'uns locutors amb veu nocturna. Al davant del grup, com si fossin abelles en un eixam, un col·lectiu escardalenc embolcalla un mascle heroic que duu un mallot groc. Aquest pla frontal del gran grup connecta la part del sistema nerviós encarregada de destensar la musculatura. És l'inici del final. La fresa llunyana de les aspes d'un helicòpter va marcant un ritme rutinari que et deixa la ment en blanc. Sense saber com, et trobes a la terrassa d'una cafeteria d'Ainhoa prenent un croissant amb Audrey Tautou. Passa la tête de la course i un grup de jubilats els saluda aclamant les gestes d'Anquetil. “Allez Mounsier Crono!”, crida afònic el més demacrat mentre l'Audrey et fa un somriure d'Amélie. Li parles d'una cançó de Thomas Dutronc i et respon amb una moixaina que t'invita a besar-la. La tens on tot home voldria tenir la dona dels seus somnis.

En el moment que et doblegues endavant per trobar-te amb els seus llavis, passa pel mig d'Ainoha el gran grup. Tothom crida, inclòs l'octogenari fan d'Anquetil que ja no té veu. Un ciclista calb deixa la bicicleta al marge de la carretera, i després de pujar amb lentitud de psicòpata les escales del bar, agafa la mà de l'Audrey i se l'emporta en direcció contrària. Un sobtat canvi de volum et desperta. L'etapa s'ha decidit en l'esprint. T'asseus suat al sofà intentant recordar el rostre del ciclista, i sí, s'assemblava a Bjarne Riis. Un cop més, els traumes de la infantesa han decidit estiuejar a casa teva.