Josep Maria Bar­to­meu va fer dime­cres davant dels mit­jans de comu­ni­cació l'habi­tual tan­ca­ment de la tem­po­rada, un acte que, lamen­ta­ble­ment, s'ha con­ver­tit en un tràmit sense més sen­tit que fer-lo perquè toca. I en aquest con­text, és clar, mirar de pas­sar-lo com millor es pugui. En això el pre­si­dent té un petit avan­tatge res­pecte al seu pre­de­ces­sor, San­dro Rosell, que, a més de pas­sar-ho mala­ment, ho demos­trava. El Barto riu, s'equi­voca, es menja parau­les i lle­tres, i se li escapa un “hòstia!” en ple dis­curs amb una natu­ra­li­tat que s'agra­eix. Es nota que ja que aquesta pre­sidència li ha cai­gut del cel la pensa gau­dir cada ins­tant. Ben fet.

Però més enllà del som­riure i d'aquesta cara de bona per­sona, al pre­si­dent del Bar­ce­lona se li ha d'exi­gir alguna cosa més, per exem­ple, la cre­di­bi­li­tat. Quan parla el pre­si­dent del Barça el soci l'hau­ria de creure a ulls clucs, perquè ell, a còpia de com­por­ta­ments i mani­fes­ta­ci­ons rigo­ro­ses, s'hau­ria d'haver gua­nyat el res­pecte. I això no és fàcil d'acon­se­guir. Li passa a ell i a tants i tants diri­gents de tots els àmbits (també el nos­tre, el periodístic) que es pen­sen que aquesta qua­li­tat va asso­ci­ada a un càrrec, a una cadira o a una gorra. Ho veiem cada dia ben a prop... Diu Josep Maria Bar­to­meu que el seu lide­ratge no és cri­da­ner, entenc, per dife­ren­ciar-se del model de Joan Laporta, però el que hau­ria de con­si­de­rar no és el tipus, sinó si real­ment hi ha o no lide­ratge.

Quan el pre­si­dent del Bar­ce­lona surt en roda de premsa és per fer valer el càrrec. No pot ser que la notícia del dia (l'inici de les reu­ni­ons Barça-Liver­pool per con­trac­tar Luis Suárez) con­tra­di­gui la decla­ració que acaba de fer –“Que jo sàpiga, el Liver­pool no ha posat Suárez a la venda”–. Un ja entén que hi ha epi­so­dis que neces­si­ten dis­creció, però dir el con­trari de la veri­tat et con­ver­teix en un diri­gent tipus Joan Gas­part, que amb l'excusa de bar­re­jar la seva figura de pre­si­dent del Bar­ce­lona amb la de l'amic Joan i de “men­tir pel bé del club” ha pas­sat a la història com un per­so­natge inqua­li­fi­ca­ble.

Per acce­dir a la ree­lecció del 2016 i poder gau­dir de l'Espai Barça i del des­ple­ga­ble de Qatar (encara no sabem com és de llarg) cal gua­nyar-se la cre­di­bi­li­tat, i això s'acon­se­gueix dient les coses com són. El dia 22 de juliol hi ha visita a l'Audi­en­cia Naci­o­nal de Madrid pel cas Ney­mar amb el Barça impu­tat per pri­mera vegada en la història, però, segons Bar­to­meu, ell i els seus com­panys han actuat per­fec­ta­ment i una pos­si­ble impu­tació no el fa can­viar d'esce­nari; el 19 d'agost cal anar a decla­rar a la FIFA per la sanció per haver fet tram­pes amb els fit­xat­ges dels nens de la Masia, però el pre­si­dent pensa que han actuat cor­rec­ta­ment; el 15 de setem­bre comença el judici per l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat amb la qual el Barça de Rosell va deman­dar Laporta i setze direc­tius de la seva junta, però Bar­to­meu parla que cal una reunió per veure què fan amb aquesta patata calenta que, per cert, ell amb el seu vot favo­ra­ble va aju­dar a cui­nar. No parla de les reu­ni­ons que ja s'han fet ni que els mem­bres de l'ante­rior junta ja li han dei­xat clar que no volen res més que justícia; infla el pit amb el fut­bol de base, però no vol expli­car per què s'han car­re­gat els seus res­pon­sa­bles, Gui­llermo Amor i Albert Puig, i per què aca­ba­ran als jut­jats, ni tam­poc que Amor hagi refu­sat l'oferta de con­tinuïtat per des­mar­car-se d'un pro­jecte en el qual no creu; pel que fa a la famosa trans­parència, no revela les xifres de patro­ci­nis i juga­dors (espe­ra­rem l'1 de setem­bre) ni la iden­ti­tat de la famosa mà negre que tot ho podreix i que, al mateix temps, ser­veix per jus­ti­fi­car actu­a­ci­ons incom­pren­si­bles. I tot això per no par­lar de la catàstrofe espor­tiva moti­vada, entre altres raons, per la con­trac­tació equi­vo­cada de Tata Mar­tino i els seus mètodes, que, evi­dent­ment, Bar­to­meu tam­poc va voler valo­rar. Això sí, a la caixa hi ha diners i el patri­moni va com un tro. Tics d'altres èpoques. Per­fecte doncs.

El Barça, com a motor espor­tiu i social del país, és una enti­tat cata­lana i cata­la­nista al ser­vei de la majo­ria del poble, i així ho va expres­sar Bar­to­meu. Els líders del procés ja ho saben. Tenim pressa.