Que Luis Suárez és un jugador extraordinari, “un grandíssim davanter... molt difícil de marcar” (Carles Puyol), és una qüestió fora de dubtes. Que un trident amb Neymar, Messi i Suárez pot ser temible per a les defenses contràries tampoc és cap descobriment. Ara bé, que el davanter té un greu problema (sanció de la FIFA a banda) en no poder controlar una irascibilitat desbocada tampoc és cap secret, i que el preu que demana el Liverpool és un disbarat és una evidència. Les dues coses són un atemptat contra els valors que hauria de transmetre l'esport i, sobretot, per la seva història i la seva trajectòria, el FC Barcelona.

En primer lloc, el Barça ha estat sempre referència de civilitat, de democràcia, de defensa de les llibertats, de solidaritat basada en l'esforç, i de catalanitat. No cal, és clar, que tots els jugadors comparteixin tots i cada un d'aquests valors, però sí que és exigible que, mentre juguin al Barça, els respectin. I no hi ha dubte que la civilitat casa molt malament amb el comportament demostrat fins ara pel davanter uruguaià. En definitiva, o hi ha un propòsit seriós d'esmena –no només un penediment forçat i tardà apressat per la possibilitat de signar un contracte milionari– o Suárez no hauria de tenir cabuda en el club. Sé que molts socis pensen que el més important és la seva qualitat futbolística i el valor afegit que aportaria a la plantilla, però cal pensar també que els cracs del primer equip són un model de referència per als més petits.

En segon lloc, després de la desafortunada operació Neymar (no per la seva qualitat futbolística, que ningú posa en dubte, sinó per un contracte que en conèixer-ne tots els serrells es va duplicar) el club torna a pugnar ara per un contracte que pot arribar als noranta milions d'euros. Una veritable bufetada per a molts socis i simpatitzants colpejats per una crisi econòmica que els ha deixat a l'atur o ha disminuït sensiblement el seu nivell de vida. És clar que el mercat del futbol és el que és i que si es vol competir cal estar a l'altura i pagar unes quantitats que resulten immorals. On ha quedat el model de club que dèiem defensar, Masia inclosa, basat en la formació de joves promeses formades al club i impregnades dels seus valors? I, dit sigui de passada i al marge de campanyes persecutòries reals i no pas fruit de la paranoia dels culers, encara queda pendent la sanció de la FIFA contra el Barça per operacions poc clares en el fitxatge de nens destinats a formar-se a la Masia.

Crec que la junta directiva hauria d'aprofitar el parèntesi de l'estiu per definir-se sobre el model de club que pretén: guanyador, sí; competitiu, sí; fidel a uns valors que ens han caracteritzat al llarg de la història, també.

Postdata: Que l'esport català no podria sostreure's als efectes col·laterals del procés pel dret a decidir és quelcom que fa temps que sabem. Que els atacs vindrien per terra, mar i aire, també. Però la reacció del secretari de l'estat espanyol per a l'Esport, Miguel Cardenal, davant la celebració d'un torneig internacional d'hoquei sobre patins en commemoració del Tricentenari de 1714 supera tot el que hom pogués imaginar. El problema que ha desencadenat la reacció no és altre que els jugadors catalans lluiran a la samarreta el lema “Catalans want to vote”, una reivindicació que seria normal en un país respectuós amb la llibertat d'expressió, però que ací esdevé una ofensa intolerable a la indissoluble unitat de la pàtria, espanyola, és clar. Tan fràgil i tan poc convençuts estan d'aquesta indissolubilitat que els fa pànic no ja que els ciutadans de Catalunya votin, sinó que àdhuc ho reivindiquin en la serigrafia d'unes samarretes.