El manual de Zubi i Bartomeu
de l'equip, hi ha posicions en què no
s'hi val a arriscar.
Cal apostar sense risc
No en tinc ni la més remota idea, però veient-lo, em fa la sensació que Andoni Zubizarreta és un home a qui li agraden els àpats de digestió lenta i dels que es pren les coses amb una certa parsimònia. Fins i tot, no m'estranyaria que se sentís injustament pressionat amb el tema del central: “Si només fa dos anys que el busquem!”, deu pensar el nostre director tècnic. Que dolents que som, benvolgut Andoni. De tota manera, què deu pensar el teu homòleg de l'Atlético de Madrid, per exemple, que cada any ha de fitxar un davanter centre nou, i amb molts menys recursos que els nostres, i bé que se'n surt? Què faries tu, al seu lloc? Per cert, el City està a punt de tancar Mehdi Benatia, del Roma... La gent, simplement, s'espavila.
En la seva última compareixença davant els mitjans, Zubizarreta va definir les característiques que, segons ell, ha de reunir el candidat que busquem: “Ha de ser ràpid, amb sortida de pilota, ha de saber jugar amb espais al darrere, ha de poder jugar amb defensa de tres i de quatre, amb un carriler llarg o no.” I, tot seguit, va reflexionar sobre les dificultats que presenta el mercat, perquè es tracta d'una posició que tots els grans clubs d'Europa volen reforçar, va dir... “Benvolgut Andoni, no ens prenguis més el pèl i decideix-te d'una punyetera vegada!”, vaig pensar mentre l'escoltava, parlant amb aquell to seu que adormiria les cabres. L'endemà, el president, Josep Maria Bartomeu, va explicar que els noms dels centrals els tenien clars i que, del que es tractava ara, i cito textualment: “Era cosa del manual del negociador”. Bartomeu dixit. Els noms són Marcos Aoás Corrêa, Marquinhos, i Jérémy Mathieu.
En un moment com l'actual, de reconstrucció de l'equip, hi ha posicions en què no s'hi val arriscar i, a priori, i tot i que això del futbol és imprevisible, cal apostar sense risc. En aquest sentit, que després de dos llargs anys de recerca infructuosa, avui dia el central elegit sigui un bon jugador brasiler, de 21 anys, ràpid i amb personalitat però poc madur encara i amb una presència física poc contundent, es fa estrany. Sobretot, perquè l'any passat ens vam retirar de la subhasta que el Roma va muntar per Marquinhos, i el jugador va acabar marxant al PSG dels nostres amics de Qatar. Encertada o no, aquella va ser la nostra decisió. I ara, dotze mesos després, l'aposta per cobrir una posició tan especial, i segons sembla introbable, és la d'un futbolista devaluat –enguany ha estat suplent a París de la parella formada per Thiago Silva i Alex– i per qui haurem de pagar el preu d'una figura consagrada?
El cas de Jérémy Mathieu també és curiós. El curs passat també vam acabar descartant el polivalent defensa del València, de 30 anys, perquè els 10 milions de la seva clàusula ens van semblar excessius. Ell va renovar amb el seu club i clàusula va augmentar a 20 milions. I ara, justament, ens torna a interessar? A què juguem? O és que, potser, també “és cosa del manual del negociador” de Bartomeu? Tant de bo que estigui molt equivocat, però fa la impressió que, si més no en aquest tema central, dels centrals, hem perdut els papers.