El dia que el Barça va firmar la rendició incondicional amb una temporada en blanc tothom sabia que hi hauria canvis importants a l'equip, quantitativament i qualitativament, però el fitxatge de Luis Suárez ha rebentat la majoria de travesses. Si ara fa un any Messi i Neymar semblaven massa galls per a un sol galliner, poc es devia imaginar Johan Cruyff que encara hauria de veure una tercera cresta al vestidor del Camp Nou, Bota d'Or i a preu d'or, si es confirmen els quasi 80 milions d'euros que circulen com a xifra del traspàs. L'acumulació d'egos és un fet, els dubtes sobre la pressió alta, el balanç defensiu, els rols de cadascú i les quotes de protagonisme són d'allò més palpables, i en conseqüència el repte de Luis Enrique es multiplica, però les expectatives futbolístiques també creixen de manera innegable, perquè Luis Suárez és un crac.

Segurament ningú sap encara com jugarà el Barça de Luis Enrique, però arribats al consens que Messi necessita algú al davant capaç d'atraure l'atenció dels centrals, d'arrossegar-los per facilitar les arribades des del darrere, d'eixamplar l'espai de maniobra entre la defensa i el mig del camp, d'oferir vies de ruptura a l'esquena de la defensa i de rematar dins l'àrea aquelles centrades que la temporada passada es perdien per incompareixença de cap rematador, la veritat és que Luis Suárez és una magnífica tria, perquè reuneix totes les condicions. Té el talent, el gol, l'agressivitat, la mobilitat, l'habilitat i la capacitat d'intimidació. També té fam, de gol, de títols, de fer història. I encara té una altra cosa, les ganes de venir a Barcelona, on està instal·lada la seva família. Al final, hi ha una balança, amb pros i contres. I Luis Enrique ho té claríssim, perquè l'aposta del club també és fortíssima. A partir d'aquí, si volen, podem parlar de valors. Encara que, francament, se'n parla massa i molt sovint de manera interessada. I els valors, més que exhibir-los o reclamar-los, el que cal és practicar-los.