No és pas que sigui curiós, és que és una evidència: la fi del món és inabastable. Dir això, avui, un dia abans de la final del mundial de futbol del Brasil entre l'Argentina i l'Alemanya que va posar punt final al món de l'amfitriona pot semblar una bajanada, però no n'és pas; si més no, no n'és pas més que creure's les seleccions nacionals de futbol i el seu mundial com una confrontació a cops de pilota entre pàtries. Ni entre representants d'aquestes, ni tan sols entre els elements escollits d'una qualsevol entitat representativa de res ni de cap cosa: ni les pàtries no es barallen, perquè quan els exèrcits dels estats que les posseeixen ho fan, és amb un joc d'artificis mortals; ni els jugadors no representen ningú més que el mercat que els valora, ni les federacions d'associacions de clubs de futbol no trien ningú per allò que representa; siguem clars i deixem-nos d'eufemismes.

No ens val, tampoc, l'excusa dels covards, que donen als enfrontaments esportius la categoria d'una guerra de nacions amb armes de joguina. Les nacions no es declaren la guerra mai, perquè la cultura que les conforma se'n sap víctima sempre. Cherchez la femme, va escriure Alexandre Dumas pare per assenyalar la motivació d'un crim; seguiu el diner, diríem ara per trobar, al darrere dels estats que exalten la nació de la pilota, les accions dels fons d'inversió que els apuntalen. I aquesta tramoia també és tan difícil de concretar com la fi estratosfèrica del món o el final del temps on s'eternitza.

El món s'acaba quan ens n'anem, i la resta és la pura gestió d'una tragèdia; perquè allò que és realment curiós és pensar si el resultat d'un altre tipus de partit d'empresa d'abast planetari, com ara Apple i Microsoft o Pepsi i Coca-cola, també podria arribar a posar a la picota un resultat electoral com, diuen, pot ben passar d'aquí a pocs mesos al Brasil per, aquesta sí, immensa bajanada.