No és pas que sigui curiós, és que és una evidència: la fi del món és ina­bas­ta­ble. Dir això, avui, un dia abans de la final del mun­dial de fut­bol del Bra­sil entre l'Argen­tina i l'Ale­ma­nya que va posar punt final al món de l'amfi­tri­ona pot sem­blar una baja­nada, però no n'és pas; si més no, no n'és pas més que creure's les selec­ci­ons naci­o­nals de fut­bol i el seu mun­dial com una con­fron­tació a cops de pilota entre pàtries. Ni entre repre­sen­tants d'aques­tes, ni tan sols entre els ele­ments esco­llits d'una qual­se­vol enti­tat repre­sen­ta­tiva de res ni de cap cosa: ni les pàtries no es bara­llen, perquè quan els exèrcits dels estats que les pos­se­ei­xen ho fan, és amb un joc d'arti­fi­cis mor­tals; ni els juga­dors no repre­sen­ten ningú més que el mer­cat que els valora, ni les fede­ra­ci­ons d'asso­ci­a­ci­ons de clubs de fut­bol no trien ningú per allò que repre­senta; siguem clars i dei­xem-nos d'eufe­mis­mes.

No ens val, tam­poc, l'excusa dels covards, que donen als enfron­ta­ments espor­tius la cate­go­ria d'una guerra de naci­ons amb armes de joguina. Les naci­ons no es decla­ren la guerra mai, perquè la cul­tura que les con­forma se'n sap víctima sem­pre. Cherc­hez la femme, va escriure Ale­xan­dre Dumas pare per asse­nya­lar la moti­vació d'un crim; seguiu el diner, diríem ara per tro­bar, al dar­rere dels estats que exal­ten la nació de la pilota, les acci­ons dels fons d'inversió que els apun­ta­len. I aquesta tra­moia també és tan difícil de con­cre­tar com la fi estra­tosfèrica del món o el final del temps on s'eter­nitza.

El món s'acaba quan ens n'anem, i la resta és la pura gestió d'una tragèdia; perquè allò que és real­ment curiós és pen­sar si el resul­tat d'un altre tipus de par­tit d'empresa d'abast pla­ne­tari, com ara Apple i Micro­soft o Pepsi i Coca-cola, també podria arri­bar a posar a la picota un resul­tat elec­to­ral com, diuen, pot ben pas­sar d'aquí a pocs mesos al Bra­sil per, aquesta sí, immensa baja­nada.