Chema Corbella avui ja no ha anat a treballar. Trenta-cinc anys després de la darrera vegada, l'encarregat del material del Barcelona s'ha quedat a casa maleint la desagradable sorpresa que va tenir dilluns passat. Per als que encara no ho sabeu, aquell dia va ser informat per Andoni Zubizarreta que el primer equip de l'entitat prescindia dels seus serveis i que es podia reunir amb el cap de recursos humans, Llorenç Hernández, per solucionar el seu futur. Així ho ha fet. Adéu al FC Barcelona. El bo del Chema ha plorat molt. I segur que encara ho farà més dies. A ell li ha passat com a tants i tants treballadors de tantes i tantes empreses que han rebut la mateixa notícia.

El Chema va entrar al club el 1978 com a vigilant de nit. L'any 1982 va canviar de feina per substituir l'històric Papi Anguera i dedicar-se a ajudar les estrelles del primer equip de futbol. I això és el que ha fet des d'aleshores. A punt de fer els 62, Corbella seguia viatjant i carretejant amunt i avall bosses pesants de botes, samarretes i tovalloles però, sobretot, seguia pendent dels seus nois, de tenir la paraula o el gest just en cada instant. Era un d'ells, el més humil de tots, el que menys cobrava però el més estimat, l'únic membre del vestidor sense número a la samarreta amb permís per agafar el micròfon i dir el que volgués en la celebració d'un títol. Li deien president. Creia en l'equip per sobre de tot i en les relacions humanes. Forma part d'una generació sense mòbil ni internet en què el concepte de xerrar cara a cara no és un hàbit, sinó un plaer. Però atenció, que ningú es confongui! En els meus 25 anys de seguiment de la informació del Barça he tingut confidents futbolistes, entrenadors i persones d'altres departaments del club però, mai, repeteixo mai, he aconseguit ni mitja notícia del Chema! Tot simpatia, però ni una sola paraula del que passava dins de les quatre parets sagrades! La mare que el va parir! Tot integritat. El Chema era del Barça. El Chema és del Barça.

Solucionar el cas de Corbella era el més senzill de la història. Plantejament de la situació a final de la temporada passada, recerca d'una sortida pactada, homenatge intern i agraïment etern a 35 anys de fidelitat. Llei de vida. Avui Corbella està trist i els futbolistes, molt emprenyats. Reconec que només he parlat amb sis jugadors, però els renecs que he escoltat de les seves boques no m'han semblat un pur tràmit. El Barcelona s'ha convertit en una empresa com qualsevol altra, on el factor humà és absolutament prescindible. L'ús del poder amb tanta fredor espanta, des del president (que va utilitzar un llenguatge no apropiat i faltat de generositat, impropi de qui mana en la relació, si es vol dir així, amb un dels últims esglaons de la cadena barcelonista) fins a l'executiu plenipotenciari que veu davant seu números, només números. I el Chema només era un número. Un més. Com el Pere, la Marga, el Dídac, la Meri, la Sandra, el Jordi, el Sergi, la Núria, la Laia, la Bea, el Nil, el Marc, el Santi, el Ricard, la Laura, l'altra Laura… tots treballadors (alguns amb divuit o vint anys d'antiguitat) del club també liquidats el mes passat. I no seran els últims.

El vestidor del Barça viu sota sospita. Des que Guardiola va marxar, algunes decisions ja no depenen del tècnic, sinó dels responsables de les àrees, per exemple la mèdica (doctors, fisioterapeutes, recuperadors…) i la del personal complementari (delegat, encarregats de material, de suport al jugador…). Els futbolistes han callat fins ara, però hi ha decisions que alteren i compliquen el seu dia a dia i arribarà el dia que els escoltarem. Hi ha rumors sobre més canvis i, la veritat, deixen de pedra. Essència. Ànima. Cor. Persones… I explicacions. Parlàvem de transparència, oi?

Tenim pressa. I una cosa més: el company periodista Jorge, Topo, López ens ha deixat de mala manera. Estem molt tristos. Molt.