“Jo no he inventat res, m'he basat en l'exemple que ens dóna el Barcelona.” Són paraules del seleccionador de moda, Joachim Löw, l'arquitecte de l'Alemanya que ahir va guanyar la copa del món contra l'Argentina de Leo Messi, en una final de molta emoció en què el crac blaugrana va fer un gran partit però no va poder marcar. La selecció alemanya ens ha fet l'única proposta atractiva en un mundial que, com era d'esperar i és la norma, ha estat insípid i no ha aportat res de nou. Löw ho va dir al diari francès L'Équipe, pocs dies abans d'iniciar l'Eurocopa del 2012 com a màxim responsable de la mannschaft. I, un any abans, aquest jove tècnic que havia decidit d'inculcar un estil nou al seu seleccionat, declarava: “El Barça ofereix el futbol perfecte. Millor no es pot jugar.”

Perquè un equip sigui elevat a la molt selecta categoria dels millors de tots els temps, a més i a banda dels èxits assolits, la seva aparició ha d'haver significat un abans i un després en l'evolució del futbol. El Barça (2008-2011) construït per Pep Guardiola, amb Xavi i Iniesta marcant l'estil, amb els millors del món en cadascuna de les posicions i Leo Messi, el crac de cracs, marcant les diferències, ha estat considerat el millor equip de la història. Aquell Barça era una màquina de guanyar i aixecava trofeus convertint el futbol en una cosa superior. En això dels mundials, el llegat del Barça i –recalco– només del Barça ja va quedar marcat amb ferro roent en el certamen de Sud-àfrica del 2010, en què els pilars blaugrana amb la col·laboració –en alguns casos estimable– d'uns quants secundaris van guanyar, sense gaire brillantor (a base d'uns a zero i tandes de penals), però amb molta efectivitat.

Ara, l'Alemanya de l'1-7 al Brasil, un partit que ja forma part de la mitologia del futbol, és hereva directa també d'una manera de jugar made in Barcelona. I Joachim Löw va reconèixer amb humilitat l'evidència, cosa que Del Bosque no ha fet mai. Ans al contrari, públicament, el marquès sempre ha defensat la idea, fal·laç, que el joc de la seva roja era la combinació de Barça i de Madrid –tal com sona– i que, en definitiva, exemplificava “l'estil del futbol espanyol”. S'ha de tenir molta barra.

En uns moments en què alguns barcelonistes ens debatem emocionalment entre l'expectativa il·lusionant per l'arribada de Luis Enrique, la inquietud per les decisions que pugui prendre Zubizarreta –que fa la sensació que no l'encertarà ni de casualitat– i el desassossec de tenir un president a qui el càrrec sembla que li va molt gran, és reconfortant i alliçonador llegir el que Löw deia en aquella mateixa conversa amb els col·legues francesos: “M'encanta l'exemple del Barcelona, la mescla de talent i modèstia dels seus jugadors. La senzillesa, el respecte cap als rivals és primordial. I és aleshores que tot un poble s'identifica amb el seu equip. No n'hi ha prou de guanyar. El Barça és l'equip més ben organitzat que hi ha, perquè totes les zones del camp estan ocupades durant tot el temps pels seus jugadors. Té Messi, però col·lectivament l'equip està per sobre”. Serem capaços de recuperar algun dia el compendi de virtuts que van enlluernar i inspirar Löw, i tants d'altres? “Danke, herr.”