Alfredo di Stéfano va ser un gran jugador, però el que l'ha fet més gran és l'aparell de propaganda que hi ha al club que presideix en l'actualitat Florentino Pérez. On l'amo pot dir de forma contundent que res tenen a veure els moviments sísmics al delta de l'Ebre i l'operació Castor del magatzem de gas, i sortir amb discreció gairebé total en els mitjans de comunicació espanyols. No pas en els catalans i valencians, tot i que en aquests últims l'impacte ha estat menor perquè el PP va carregar-se els públics.

La premsa llatinoamericana ha tractat aquests dies la figura de Di Stéfano amb una informació esbiaixada, en què poc o res es deia que el franquisme va ser una peça clau per convertir un club de mitjania en un de triomfador. Di Stéfano va ser l'eina i un dels motors per a l'exaliat de Hitler i Mussolini, el general Franco i el seu règim, que van veure en el futbol una mina per prestigiar el franquisme. Per això van actuar amb mètodes de gàngsters. Només els diaris de prestigi parlaven del fosc cas Di Stéfano i del Barça com a víctima, però s'havia de llegir la notícia més enllà del destacat titular.

Tot això du a una reflexió. Fa anys i panys que, per raons professionals, em moc en medis llatinoamericans de cultura en què el futbol és una mena de religió. L'afició majoritària és del Barça, pel futbol d'aquest darrers anys i pels jugadors procedents d'aquell continent. El Barça ha de potenciar el servei d'informació global, a tot el món. No ha de fer propaganda com la caverna al servei de l'amo que fan altres, sinó una presència informativa sòlida constant i rigorosa. Sense oblidar que, de tant en tant, la presència del club en una gira fa de catalitzador en la legió de simpatitzants. Ara s'ha de treure suc de Messi, Masche, Neymar, Alves, Bravo i, de debò, Suárez. Tot un repte.

Per cert, enhorabona a Alemanya, campiona del món.