A Bèlgica, estaven molt esperançats. Hi havia una colla de jugadors amb talent, prometedors i descarats, que arribaven al mundial amb gana i amb ganes. No eren pocs els analistes d'arreu del planeta que veien el combinat de Marc Wilmots capaç d'arribar ben lluny. I al país, és clar, les expectatives van ser altes des del primer moment. Segons explicaven en diversos mitjans belgues, mai hi havia hagut tanta febre per la selecció. S'hi van abocar la pròpia federació, els anunciants, les televisions i els mitjans en general, i tot plegat es va traduir en l'augment de les xifres d'audiències i la multiplicació de pantalles gegants.

Bèlgica, que havia participat per últim cop en un mundial el 2002, va fer el ple de punts en la primera fase i va eliminar els Estats Units en els vuitens de final. Es plantava així en els quarts, cosa que només havia aconseguit un cop en tota la història –el 1986, en què va arribar fins a les semifinals–, i la il·lusió es va contagiar. “Els quatre dies abans del partit, sentíem que podríem guanyar. Potser per la joventut, la imprudència o la inconsciència, però hi crèiem”, resumia Vicent Kompany. Ho explicava després de perdre contra l'Argentina, per culpa d'un gol d'Higuaín, en què els de Sabella no van mostrar una imatge gens convincent, però en què els belgues tampoc van mostrar la clarividència i el talent que els havia fet destacar. L'eliminació va ser un cop per a un equip que es veia capaç de fer-la grossa. Els va faltar encert, fortuna, o potser alguna cosa més. “C'est ce qu'on appelle le métier, tout simplement”, explicava el redactor en cap del diari Le Soir, Christophe Berti. Le métier. ‘L'ofici'. Amb un títol prou explícit en l'editorial –“els diables rouges són al seu veritable lloc”–, Berti defensava que hi ha una frontera entre els quarts de final i les semifinals i instava els lectors a desenganyar-se: “En l'esport d'alt nivell, la diferència entre un bon equip i un gran equip pot semblar tènue, però és en realitat abismal.”

És realment l'ofici un valor fonamental en l'esport d'alta competició? Una pregunta aparentment ben simple podria generar un debat d'hores: què és l'ofici? Estem acostumats a veure i destacar els cracs, els jugadors que estan cridats a ser determinants amb les seves actuacions i que sempre acaben sent protagonistes, per acció o per omissió. Però també hi ha els futbolistes de professió. Aquells que, sense ser fenòmens, se saben tots els secrets de la feina i el context i els fan valer. Hi podríem etiquetar Mascherano, que ha ensenyat en aquest mundial allò que més domina. I en trobaríem exemples en totes les categories, en totes les competicions. Centrals experimentats que amarguen davanters sense ser ni més ràpids ni més hàbils i migcampistes que, no saps ben bé per què, s'emporten totes les pilotes dividides. Deu ser això, l'ofici.

Com que era un grup jove i com que no fa pas la sensació que hi hagi d'haver una revolució, Bèlgica tindrà l'oportunitat de reivindicar la seva capacitat en les pròximes cites destacades, l'Eurocopa del 2016 i el mundial del 2018. Amb més experiència. Amb el record de no haver pogut superar la frontera entre els quarts de final i les semifinals per falta d'encert, per mala sort, per petits detalls o pel que sigui. Amb més ofici. El notaran?