El meu avi empordanès no té glamur. S'ha passat la vida a cavall de les feines de pagès i drapaire per tirar endavant una família nombrosa, i avui dia, amb la legitimitat d'una vida viscuda arran de terra, no es dedica a guiar compulsivament l'esdevenir dels altres. De tota manera, si de vegades se li escapa un consell el·líptic sempre remet a la virtut primera: la humilitat. Per això he pensat sovint que si el meu avi fos americà es convertiria en un guru empresarial, escriuria els seus hàbits de la gent altament efectiva, i l'elevaríem a la categoria de mite vivent mentre s'enriqueix impartint conferències sobre el sentit comú a escoles de negocis amistançades amb la banca ètica.

Per això, en aquesta època en què les contradiccions s'asseuen al divan del psicòleg perquè les resolgui per nosaltres, crec que el meu avi hauria pogut ajudar el grupuscle de divos espanyols a no marxar del Brasil amb els peus enfangats. L'entorn de la selecció i alguns jugadors anaven de nous rics, personificaven el petit empresari exitós que pren una vida luxosa donant per suposat que les vendes es multiplicaran proporcionalment al seu tren de vida. Segurament per això, es van quedar glaçats de veure com l'au fènix no ressuscitava de les seves cendres, i a poc a poc, remetien a un passat no gaire llunyà de frustracions internacionals. En aquesta apocalipsi enunciada, els aficionats del Barça observàvem l'escena amb un esguard condescendent de déjà-vu, coneixedors d'aquell gest falsari d'estigueu tranquils que a partir del minut 75 revertirem la situació.

Per això, ara que el mundial ha venerat la sacrificada excel·lència alemanya, ens hem de quedar amb l'esperança que alguns jugadors del Barça prenguin un modest apunt d'aquesta història i escoltin el meu avi empordanès: sense humilitat la història és cíclica com una tragèdia grega, i sí, la venda d'Alexis és una mostra que n'hi ha que segueixen confonent el problema amb la solució.