La bogeria pel futbol que ha provocat la copa del món que s'ha disputat al Brasil i de la qual ha estat impossible abstreure's si et dediques a la informació esportiva ha tornat a demostrar la força mediàtica d'aquest esport. Només els Jocs Olímpics poden competir amb la copa del món com a gran esdeveniment esportiu. I en els Jocs Olímpics el protagonisme és a repartir. En la copa del món de futbol tot és pilota. I l'excés de pilota pot acabar provocant que les paraules surtin de la gola abans que el cervell processi el que estàs dient. Especialment si ets comentarista de televisió i t'agrada tenir quasi tant protagonisme com als jugadors, que haurien de ser els únics protagonistes.

Un d'aquests personatges als quals agrada parlar de tot i més és Julio Maldonado, Maldini, que a més d'intentar fer creure a tothom que sap com i de quina manera juguen tots els equips i futbolistes del planeta, de tant en tant llança sentències que són, com a mínim, discutibles. I no parlo només de tàctica futbolística.

Diumenge, just abans de l'inici de la final del mundial del Brasil, Maldini, portat per l'eufòria, per la grandesa del que volia comentar, va afirmar, referint-se al futbol, que era “el més universal dels esports”. La seva eufòria, l'adrenalina que li provocava ser a Maracanã, el va fer anar més enllà i va reblar el clau amb una segona frase: “De fet, el futbol és l'únic esport veritablement universal.” Si Maldini parlava de la grandesa del que estava a punt de viure, tenia raó en la primera de les seves afirmacions. Difícilment hi ha un altre esdeveniment esportiu que acapari tanta atenció com la final d'un mundial de futbol. Tant per als que els agrada el futbol, com per als que els agrada l'esport en general, com per als que, simplement, es tracta d'observar un espectacle.

La segona frase de Maldini, però, –“el futbol és l'únic esport veritablement universal”– sobrava. I es pot refutar amb dades. Encara que Maldini sigui capaç de dir-nos com juguen els 23 integrants de la selecció de l'Iran, segur que no s'ha aturat mai a donar un cop d'ull a altres esports. I l'universalisme no el dóna, només, l'atenció mediàtica.

La FIFA té 209 federacions reconegudes. Hi ha quatre federacions internacionals amb més membres: la de voleibol (220), la de tennis de taula (218), la de bàsquet (213) i la d'atletisme (212). És clar que cap d'aquests quatre esports genera l'interès mediàtic que sí que aconsegueix el futbol, però negar que el voleibol, el tennis de taula, el bàsquet i l'atletisme –i la natació (202), el judo (199) i el ciclisme (179)– són esports que es practiquen a quasi tot del món i que, per tant, són universals, només es pot fer des de la mala fe o la ignorància. L'ONU té 193 membres i la UNESCO, 195. Potser aquests organismes internacionals tampoc mereixen la consideració d'universals des del punt de vista de Maldini. Primer el futbol; després, el buit.