Era la calitja densa i mineral que impregna, ben entrada la primavera, algunes tardes en moltes regions de la inabastable Rússia central, el que va rebre Samuel Lamu. Camerunès, de pell del color del carbó, el pivot arribava a la que seria casa seva durant quatre anys i era rebut amb honors sincers i quasi militars pels representants del seu nou club. “Sempre somiava jugar en l'NBA i ara el meu somni s'ha fet realitat”, feia saber, arrencant somriures i confidències entre els que allà s'havien congregat.

Lamu parlava així perquè havia fitxat per l'NBA Nijni Nóvgorod, de la tercera divisió, un equip que maldava per posar-se dret i, qui ho sabia, fer-se gran. S'esforçava a fer-se un nom. “Necessitàvem cridar l'atenció”, expliquen les cròniques per boca d'Alexandr Khairetdinov. “I vaig pensar a batejar-lo NBA [l'acrònim rus d'agència basquetbolística de Nijni Nóvgorod]. De visitants, vam omplir alguns pavellons perquè la gent volia veure amb els seus ulls què era l'NBA de Nijni Nóvgorod.” Lamu va posar peu a terra el 2002, poc després que als estrangers se'ls permetés entrar a la ciutat que del 1932 al 1990 s'havia anomenat Gorki. Una completa normalitat, aquesta prohibició als nascuts a l'altre costat de les fronteres, perquè durant el període soviètic allò havia estat un centre de coneixement amb un nucli important de científics treballant per al règim, seguint la petja geomètrica de Lobatxeski i Steklov.

A Lamu l'havia reclutat Khairetdinov, en la seva tercera temporada monitoritzant el club. Com sempre des que el va fundar l'any 2000 i fins al 2008, fent d'entrenador, de president, de doctor i del que fes falta. De conseller, pare o mecànic, arreglava el marcador a les nits o buscava filantròpics que li tapessin els forats del pressupost, que tot i l'estricta modèstia que regia la seva manera de fer, sempre sorgien. Feia el que fes falta, en un titanisme sistemàtic i abnegat que va acabar quan, dirigint l'equip júnior –sí, fins on arribaven les hores del dia, també ho feia–, va enfrontar-se amb el CSKA. El 2008, dèiem, i va suggerir a Serguei Panov, representant del jove conjunt de l'exèrcit, que s'unís al Nijni. L'exjugador s'ho va rumiar i va parlar amb Dimitri Svatkovski, conten les mateixes cròniques, campió olímpic de pentatló modern a Sidney –i plata a Barcelona, sigui dit de passada–, amic de Panov i aleshores ministre d'Economia de la regió. I som-hi.

Van despullar l'equip de l'acrònim NBA i van concertar càrrecs: Svatkovski, casat amb la reputada exgimnasta Oxana Skaldina, es va quedar la presidència, Khairetdinov la direcció general i Panov la direcció esportiva. I amb Panov va arribar Zoran Lukic, també, el que era entrenador del júnior del CSKA i que va dirigir el Nijni des del 2008 fins a aquesta temporada passada, quan l'equip va aconseguir l'accés a l'Eurolliga per la seva condició de finalista de la lliga VTB. Amb Lukic, de la segona divisió russa en l'Eurolliga, sorprenentment, eliminant el Khimki i el Lietuvos, i amb jugadors russos de segona, per dir-ho així (Antonov, Panin, Korobkov i Khvostov), i estrangers igualment notables però prescindibles (Rochestie, Brezec i Dijon Thompson). Exesportistes professionals de gamma alta al despatx, comprensius amb els jugadors, cenyint-se a les possibilitats d'un pressupost magre, encertant-la –van fitxar Luke Babbitt, de l'NBA de veritat, i el febrer passat els Pelicans van pagar 200.000 dòlars per repatriar-lo.

Del no res a l'Eurolliga passant per l'NBA, allunyat de l'estereotip de nou ric rus, el Nijni és un club amb un passat per explicar que ja coneix el seu calendari en la màxima competició europea. Partits que, tot i tenir un any més de contracte, Lukic no dirigirà perquè a la casa s'ha decidit incorporar un entrenador “amb experiència” en la competició (Bagatskis). I amb aquest fet i aquestes breus pinzellades dels escassos catorze anys de vida del club ben presents, seguirem amb atenció el seu nou trajecte vital. Encuriosits perquè, a mesura que descobríem el Nijni d'Alexandr Vladímirovitx Khairetdinov, ens ressonava aquella famosa màxima de Maksim Gorki, pseudònim d'Aleksei Maksímovitx Péixkov, fill de Nijni i que va donar nom a aquesta bellíssima ciutat de viatge inajornable quan es visita Rússia, i que deia: “Aprèn de tothom i no imitis ningú.”