Enrico Caruso va viure una sensacional anècdota a Barcelona que hem recordat aquests dies. Resulta que el mític tenor va interpretar Rigoletto al Liceu enmig d'una pluja de xiulets i protestes. Sembla que la primmirada burgesia catalana preferia la tècnica refinada d'altres cantants al superb doll de veu del cantant napolità, diamant natural sense polir. Com a reacció primària davant l'incomprensible rebuig, a l'emprenyat Caruso no se li va ocórrer res més que brandar una amenaçadora espasa cap a la radical platea mentre interpretava una ària. A tot arreu, venerat, rebut com a únic, genial, incomparable. Aquí, jutjat sota microscopi i mil injustes manies. Qui diu Caruso, diu Messi, amb la diferència que al geni argentí la hi tenen tan votada a Madrid que la majoria de maldats contra la seva persona arrenquen d'allà, incapaços d'entendre per ADN que el Barça pugui ser millor que el seu poder fàctic espanyol. Aquí, alguns afirmen que el barcelonisme és autodestructiu, que es cansa de tot, que cerca la contínua perfecció i exigeix per sistema un gra massa. El millor que podem fer ara amb Messi és deixar-lo en pau i, si ens preocupem del seu rendiment, apel·lar al record per tal d'agrair-li eternament totes les exhibicions, recitals i títols aconseguits. Fins i tot quan no acaba d'anar rodó ofereix unes estadístiques de rendiment inassolibles per al 95% dels seus companys de professió. Al pobre ésser humà se li exigeix perfecció impossible, arrodoniment de prestacions que cap dels grans genis que l'han precedit en la interpretació de qualsevol art ha pogut assolir. A Messi li demanem més, més i més, sense cap reflexió prèvia, sense pietat, sense memòria.

Defensem que el Barça no és autodestructiu, sinó exigent fins al paroxisme. Vol guanyar sempre per pal·liar tanta derrota acumulada en sentits prou diversos. Tot el que no sigui vèncer provoca disgust, i aquesta energia es canalitza a la recerca de culpables. Llàstima que no s'encerti gairebé mai amb la diana del malestar. Hem sentit mil i un rumors que pretenen justificar la davallada de prestacions de Messi, alguns argumentats, la majoria autèntiques bajanades. Parlem del millor futbolista de la història en un aspecte fonamental del que no se'n parla: si volen revisar les carreres dels Pelé, Di Stéfano, Cruyff i Maradona, cap d'ells, cap, va rendir tant i tan bé en el decurs de tant de temps seguit. Encara més, Messi només era un nen amb una pilota que volia clavar entre els tres pals. Ara que va creixent i madura, se li va complicant la vida i el futbol, la pèrdua d'innocència incideix en el seu estil. Així de simple i així de reconeguts li hauríem de quedar. Després d'una desmesura de concerts i recitals, si en tornés a fer tres o quatre més amb la samarra blaugrana d'aquí fins que plegui, se n'afarti o acabin fotent-lo fora, ja hauríem de sentir-nos més que pagats, cofois per l'expectativa. Normal que a Madrid li tinguin tírria, després d'un sac d'humiliacions. El que no és normal, per injust i terrible, és acusar-lo de res des d'aquí. Si ens hauríem de passar la vida donant-li les gràcies per ser responsable de tanta felicitat... Deixem-lo tranquil. O mimem-lo amb màxim respecte, en justa correspondència.