La fàbrica

Aquests dies, després d'escol­tar l'admi­rat Josep Maria Min­gue­lla, he donat vol­tes a aquesta enti­tat d'èxit que sem­bla que és la Masia, la sub­mi­nis­tra­dora de bona part dels fut­bo­lis­tes del pri­mer equip del Barça i també de tants clubs de pri­mera i segona divisió, fet que l'acre­dita com una autèntica fàbrica de fut­bo­lis­tes. No obs­tant això, si ho mirem des d'una certa distància, sem­bla que hi ha algu­nes dis­fun­ci­ons. La Masia acull nois que pro­me­ten i que demos­tren unes qua­li­tats nota­bles per a l'esport del fut­bol, però aquest objec­tiu de for­mar bons juga­dors dels quals s'apro­fi­ten els més des­ta­cats no acaba d'encai­xar amb les neces­si­tats reals del pri­mer equip. Per exem­ple, fa anys que cal un per­fil de defen­ses alts i que vagin molt bé de cap i sor­gei­xen més aviat juga­dors fins i de bon toc que no pas èmuls de Puyol. Tam­poc, des que va sor­gir Valdés, sem­bla que hi hagi hagut gai­res opci­ons per tro­bar un por­ter titu­lar. Si hi ha unes neces­si­tats cal­dria ja tenir-les pre­sent en les pri­me­res gar­be­lla­des quan ingres­sen els nous juga­dors. Una altra dis­funció és que quan, més tard, els que no arri­ben al pri­mer equip com­plei­xen 25 anys, fa la sen­sació que no se sap ben bé quina sor­tida donar-los, quan ja un any abans que aca­bin el seu peri­ple una bona política, diguem-ne comer­cial, per­me­tria pla­ni­fi­car el seu destí i a la vegada gene­rar uns bons ingres­sos que com­pen­ses­sin la inversió for­ma­tiva feta. El desig que el pri­mer equip del Barça fos una evo­lució del seu plan­ter que pogués man­te­nir el nivell només amb un fit­xatge anyal sobre­vin­gut és rao­na­ble i cal­dria con­ver­tir-lo en pos­si­ble.

La Masia ha produït nom­bro­sos mig­cam­pis­tes i late­rals, molts èmuls d'Ini­esta i Messi, però pocs davan­ters cen­tre i, com hem dit, defen­ses. I així ens tro­bem havent de fit­xar un davan­ter cen­tre i un o dos cen­trals, tot i que sorprèn que juga­dors que han actuat amb èxit en la sub -21 espa­nyola no siguin després ben valo­rats per entrar a for­mar part del pri­mer equip. Ja que par­lem de cen­trals, penso que depe­nia del que el Barça busqués. Si es volia un juga­dor amb ener­gia que tirés l'equip enda­vant i anés bé de cap, el pri­mer can­di­dat era David Luiz, que es podria haver fit­xat pot­ser fa més d'un any. L'altre, indub­ta­ble­ment pot ser Mat­hieu. Si es bus­cava un defensa escom­bra, sòlid, difícil de fran­que­jar, com asse­gu­rança a les ale­gries ata­cants de Piqué i Bar­tra, el mun­dial ens ha faci­li­tat noms com el de l'argentí Garay i l'holandès Vlaar. No cal des­car­tar, si no es troba un segon cen­tral en el mer­cat, la repesca de Fontàs, a qui Luis Enri­que va fer con­fiança després de la greu lesió que va tenir i que tan bon ren­di­ment va donar al Celta la tem­po­rada pas­sada.

També sem­bla que la gestió de les figu­res del pri­mer equip no hagi estat gaire rumi­ada, i ara fa la sen­sació que es tro­ben sense saber què fer amb juga­dors com Xavi i Alves. El fet que els dei­xin triar si es que­den o si se'n volen anar, sig­ni­fica que als tècnics actu­als tant els fa, la qual cosa, si es que­den, no els donarà gaire moral. Reno­var per molts anys figu­res amb retri­bució tan alta demos­tra que la política espor­tiva dels direc­tius –il·lus­tres afi­ci­o­nats, en el fons–, té més a veure amb el fet de superar un moment de crisi o patir pel que es dirà en els mit­jans, que no pas amb un cri­teri clar. Si l'han espi­fiat, que s'adap­tin a les con­seqüències, i si al nou tècnic li fan nosa, què hi farem. L'encer­tava Cruyff quan deia que a par­tir d'una edat (els 30?) les reno­va­ci­ons s'han de fer any a any. Tot i això, així com es va for­mar un equip al vol­tant de Messi, un club que no fos el Barça podria bas­tir encara un equip de gent jove al vol­tant de Xavi. Que dirigís, que repartís joc d'atac o de con­tenció, que és en el que excel·leix, i que els més joves es tren­ques­sin les banyes per apro­fi­tar-ho. Si, en canvi, es va cap al nou model ale­many en què, en un enve­ja­ble estat de forma, tots van per tots, sense líders, ja és una altra cosa.