Aquests dies, després d'escoltar l'admirat Josep Maria Minguella, he donat voltes a aquesta entitat d'èxit que sembla que és la Masia, la subministradora de bona part dels futbolistes del primer equip del Barça i també de tants clubs de primera i segona divisió, fet que l'acredita com una autèntica fàbrica de futbolistes. No obstant això, si ho mirem des d'una certa distància, sembla que hi ha algunes disfuncions. La Masia acull nois que prometen i que demostren unes qualitats notables per a l'esport del futbol, però aquest objectiu de formar bons jugadors dels quals s'aprofiten els més destacats no acaba d'encaixar amb les necessitats reals del primer equip. Per exemple, fa anys que cal un perfil de defenses alts i que vagin molt bé de cap i sorgeixen més aviat jugadors fins i de bon toc que no pas èmuls de Puyol. Tampoc, des que va sorgir Valdés, sembla que hi hagi hagut gaires opcions per trobar un porter titular. Si hi ha unes necessitats caldria ja tenir-les present en les primeres garbellades quan ingressen els nous jugadors. Una altra disfunció és que quan, més tard, els que no arriben al primer equip compleixen 25 anys, fa la sensació que no se sap ben bé quina sortida donar-los, quan ja un any abans que acabin el seu periple una bona política, diguem-ne comercial, permetria planificar el seu destí i a la vegada generar uns bons ingressos que compensessin la inversió formativa feta. El desig que el primer equip del Barça fos una evolució del seu planter que pogués mantenir el nivell només amb un fitxatge anyal sobrevingut és raonable i caldria convertir-lo en possible.

La Masia ha produït nombrosos migcampistes i laterals, molts èmuls d'Iniesta i Messi, però pocs davanters centre i, com hem dit, defenses. I així ens trobem havent de fitxar un davanter centre i un o dos centrals, tot i que sorprèn que jugadors que han actuat amb èxit en la sub -21 espanyola no siguin després ben valorats per entrar a formar part del primer equip. Ja que parlem de centrals, penso que depenia del que el Barça busqués. Si es volia un jugador amb energia que tirés l'equip endavant i anés bé de cap, el primer candidat era David Luiz, que es podria haver fitxat potser fa més d'un any. L'altre, indubtablement pot ser Mathieu. Si es buscava un defensa escombra, sòlid, difícil de franquejar, com assegurança a les alegries atacants de Piqué i Bartra, el mundial ens ha facilitat noms com el de l'argentí Garay i l'holandès Vlaar. No cal descartar, si no es troba un segon central en el mercat, la repesca de Fontàs, a qui Luis Enrique va fer confiança després de la greu lesió que va tenir i que tan bon rendiment va donar al Celta la temporada passada.

També sembla que la gestió de les figures del primer equip no hagi estat gaire rumiada, i ara fa la sensació que es troben sense saber què fer amb jugadors com Xavi i Alves. El fet que els deixin triar si es queden o si se'n volen anar, significa que als tècnics actuals tant els fa, la qual cosa, si es queden, no els donarà gaire moral. Renovar per molts anys figures amb retribució tan alta demostra que la política esportiva dels directius –il·lustres aficionats, en el fons–, té més a veure amb el fet de superar un moment de crisi o patir pel que es dirà en els mitjans, que no pas amb un criteri clar. Si l'han espifiat, que s'adaptin a les conseqüències, i si al nou tècnic li fan nosa, què hi farem. L'encertava Cruyff quan deia que a partir d'una edat (els 30?) les renovacions s'han de fer any a any. Tot i això, així com es va formar un equip al voltant de Messi, un club que no fos el Barça podria bastir encara un equip de gent jove al voltant de Xavi. Que dirigís, que repartís joc d'atac o de contenció, que és en el que excel·leix, i que els més joves es trenquessin les banyes per aprofitar-ho. Si, en canvi, es va cap al nou model alemany en què, en un envejable estat de forma, tots van per tots, sense líders, ja és una altra cosa.