18 d'agost del 1998, un mes després que Sampras guanyés el seu cinquè Wimbledon, i quinze dies abans que es fundés als Estats Units una empresa amb el nom de Google, el Barça va jugar a Mallorca l'anada de la final de la supercopa amb Hesp, Reiziger, Nadal, Okunowo, Roger, Xavi, Zenden, Cocu, Giovanni, Luis Enrique i Rivaldo, tots ells dirigits per Louis van Gaal a la banqueta i presidits per Josep Lluís Núñez a la llotja. Aquell era l'estiu que Jordi Pujol passava els darrers mesos de la seva penúltima legislatura com a president de la Generalitat, Jarabe de Palo presentava Depende per tot Espanya, i Javier Clemente agonitzava com a seleccionador espanyol mentre Laberint d'ombres emetia els seus primers capítols per apagar el vaixell cremat dels Montsolís.

Recordo amb nitidesa aquella nit d'agost. Vam mirar el partit a casa uns amics i després vam refregar els nostres catorze pel passeig de Platja d'Aro, traient la llengua a les dones casades i insultant els nens que pretenien fer-se grans abans d'hora. Setze anys després, educant adolescents que no somien a marxar de casa, deambulo amb els meus fills per Platja d'Aro mentre vesteixo una apologia sobre la discontinuïtat moral que exhibeixen les noves generacions. I és que durant aquests anys de formació vital, el país i el columnista han girat com un mitjó, ja no anem dient que som sis milions, sinó que enfilem els vuit tot exigint amb serenor poder dir que sí o que no. I amb tot això, mentre el món ha passat de les cabines telefòniques al WikiLeaks, un jugador que va debutar aquella nit d'agost en què vaig conèixer la Paola, ha anat escrivint amb els anys una guia pràctica de com moure amb harmonia el millor equip de la història. Per això ens hem de felicitar perquè Xavi hagi decidit quedar-se un temps més abans de fer les maletes. No es queda un jugador qualsevol, sinó el jugador amb majúscules repintades de vermell. A més, preu per preu, tenim l'oportunitat d'aprendre com construir un futur pròsper amb el mestratge de qui un dia va seduir el planeta amb una pilota als peus. Aprendre per guanyar de nou. Aquesta és la fórmula.