Puntual com un clau, l'exclusió del Bilbao de la lliga ACB ha tornat a servir de pretext per cantar la tirallonga dels mals endèmics del bàsquet: que si és un esport sobredimensionat, que si fora de la dualitat Barça-Madrid interessa ben poc, que si no té clubs capaços d'engrescar ciutats senceres, que per què vol grans pavellons si no s'omplen... Raons que poden servir per fer un retrat general de situació en l'esport de la cistella, però que en cap cas expliquen què ha passat a Bilbao, on el bàsquet no estava sobredimensionat, sinó que tingut un creixement sostingut, on no calia el paraigua d'un club de futbol per engrescar una ciutat molt futbolera, i on tenir un pavelló gran no era tant un requisit normatiu com una necessitat ajustada a la demanda. Queda per afegir-hi el model de club, del tot subvencionat per unes administracions que hi han abocat menys diners quan les vaques s'han tornat magres, però que, malgrat el que pugui tenir de lleig si va en detriment de necessitats més bàsiques, continuaven finançant el bàsquet. Més d'un cop els he parlat de la desigualtat de condicions en què la Penya i el Manresa, que no es podrien permetre el luxe de no tenir patrocinador, competeixen en l'ACB contra equips no només ajudats, que això està bé, sinó directament mantinguts des del diner públic. Seguint la mateixa línia, ara podria estar temptat de dir que ja els està bé el que els ha passat a Bilbao, però el problema ara ja no és d'on provenien els diners, sinó on han anat a parar. La Diputació de Biscaia va avançar fa un any 5,2 milions d'euros per a tres cursos, l'Ajuntament i el govern basc també pagaven, la gent de Bilbao omplia Miribilla, però els jugadors no han cobrat i la nova directiva es va trobar un club carregat de deutes. Greu error, parlar dels problemes del bàsquet i posar d'exemple Bilbao. La cosa va al revés. Aprofitant que era dels pocs llocs on el bàsquet anava una mica bé, hi va entrar un lladre.