Dimarts passat i tot i la seva experiència, la cara del jutge de l'Audiencia Nacional Pablo Ruz es va descompondre més d'una vegada. El fiscal José Perals, l'advocat de l'Estat Edmundo Bal i el del soci Jordi Cases, Felipe Izquierdo, creuaven les seves mirades amb estupefacció, sense donar crèdit al que acabaven d'escoltar. I no un cop, no, més d'un. Que si l'expresident Sandro Rosell no llegia la lletra petita (és curiós perquè tots els contractes tenen exactament el mateix cos durant tota la seva extensió); que si el representant del Barcelona, el director general, Antoni Rossich, justificava que Neymar hagués fitxat pel Barça tot i que tres altres institucions havien presentat millors ofertes econòmiques pel poder de seducció del mateix Rosell; que si Deloitte va fixar el fitxatge del brasiler en 80,6 milions d'euros després que Rosell el situés en 57,1 i el Barcelona, en la famosa roda de premsa del president, Josep Maria Bartomeu, tot just accedir al càrrec, en 86,2. I pel que fa al partit contra el Santos que queda per jugar resulta que en el contracte entre els clubs no es va fixar cap indemnització en cas que no es disputés però, increïblement, ha aparegut una carta paral·lela de Rosell en què es parla de 4,5 milions d'euros per aquest concepte. Què vol dir un paper privat que té la mateixa data que el contracte? Aleshores, per què no es va incloure directament en el document? I encara més: del 2 milions d'euros que el Barça va pagar al pare de Neymar en concepte de seguiment de futbolistes del Santos (per cert, signat dos mesos després de tancar el fitxatge), Rosell va dir en la seva declaració que, en realitat, amb aquests diners el que volia era ajudar la família Neymar a comprar unes instal·lacions per fixar el seu despatx professional a Barcelona. Però no havíem quedat que el que calia era trobar futbolistes al Brasil? I una altra: la setmana passada, el davanter del Santos Víctor Andrade va fitxar pel Benfica portuguès a cost zero, malgrat que era un dels jugadors per qui el Barça havia pagat al Santos 7.900.000 euros per tenir un dret preferencial sobre ell. Davant d'això, Rossich va respondre que ell no sabia res perquè no tenia coneixements de futbol. Per cert, bon detall del Barça (imputat per primera vegada en la seva història) de no negar-se a respondre les preguntes de Felipe Izquierdo, l'advocat de l'acusació. Ho podria haver fet. Sandro Rosell, en canvi, es va acollir al seu dret d'evitar les preguntes del lletrat. Per què? No havíem quedat que no tenia res a amagar? I que estava content de comparèixer davant del jutge? I que no hi havia junta directiva més transparent que la seva?

Sobre la participació del president, Josep Maria Bartomeu, i el vicepresident Javier Faus en tota l'operació sembla que cap dels dos es va assabentar dels detalls fins que els contractes ja estaven redactats. I diem sembla perquè les declaracions de Rosell i Rossich en aquest sentit no van ser coincidents. Rosell, per exemple, no recordava el moment en què va informar el vicepresident esportiu Bartomeu (sí, sí, el vicepresident esportiu, el responsable de l'àrea) de tot plegat. Malgrat això, després van signar, suposem que producte del poder de seducció de Rosell. I, és clar, Bartomeu i Faus tampoc devien mirar-se la lletra petita. No sabem què és més trist, ser el responsable esportiu i no assabentar-se de res o ser-ho i equivocar-se en la gestió. La Fiscalia i Hisenda es decanten per la imputació de tots dos, i Jordi Cases haurà de seguir el mateix camí si vol evitar que la multa recaigui sobre tots els socis i no pas sobre els dirigents. A mitjan de setembre, la solució.

El que queda clar és que Bartomeu ha après ràpid del poder de seducció del seu predecessor. Gràcies a aquesta gran qualitat, Luis Suárez és blaugrana. Res tenen a veure els 81 milions d'euros que ha rebut el Liverpool. Ni els 20 per Mathieu. I Rakitic (17). I Bravo i Ter Stegen (12 cada un). I aviat potser Cuadrado. Tots embadalits. Totes xifres humils. Tots contractes exemplars.

Les balances fiscals fan riure. I el discurs de gent com Narcís Gàllego emociona. 83 anys, fill de pare murcià “español de rancio abolengo” i educat en un col·legi religiós, espanyolista i franquista. Ara explica allà on el criden la necessitat de cercar la llibertat. Un exemple. Té pressa. Tenim pressa.