Lletra petita
Es veu que dimarts va anar Sandro Rosell al jutjat, tantes ganes com en tenia, i va defensar el que sembla que pensa defensar fins a l'infinit i més enllà: que Neymar va costar 57 milions. L'entestament de l'expresident del Barça resulta gairebé entendridor, per romàntic, tenint en compte que, un parell de dies després que plegués, el seu successor va muntar una roda de premsa on va quedar claríssim que havia costat més, molt més, per més que Josep Maria Bartomeu i Raül Sanllehí s'entestessin a negar-ho a l'hora que aportaven les dades que els desmentien, al més pur estil d'aquell Ángel Acebes que es veu que va ser ministre.
Es veu, també, que Rosell, a qui si una cosa no se li pot negar és que és un home que sempre sorprèn, va dir que ell no solia llegir-se la lletra petita, per desconcert del jutge, el fiscal i l'advocat de l'Estat i del soci Jordi Cases, impulsor de la demanda, segons aportava ahir en aquest mateix diari Xavi Torres en un article impagable –un més–. Però el que cada cop hi ha menys són motius per a aquest desconcert. I no parlo ara dels antecedents de Rosell, sinó que la coartada aquesta de no llegir la lletra petita no podria estar més de moda. Cosa insòlita, sí. Pels antecedents: perquè no llegir la lletra petita va ser el que no fa tant va dur per aquestes contrades milers, desenes de milers, centenars de milers de persones a signar hipoteques que serien una soga al coll, o a acceptar preferents. I algú hauria d'haver après la lliçó.
I ara resulta que un president del Barça diu que no la llegeix, la lletra petita. Igual que resulta que una ministra pot no saber què feia ni d'on treia diners i cotxes el seu marit, i que una filla i germana de rei pot no saber què firma i què li fa firmar el seu marit, tan alt i tan guapo i esportista i barcelonista, i que una quarantena d'alcaldes poden no saber què cobraven ni com llegir la seva nòmina. Que mira, són maneres de viure i maneres de no llegir la lletra petita.
És clar que potser tota aquesta penya no havia après la lliçó perquè cap d'ells no s'havia empassat cap hipoteca minada ni el verí de cap preferent. Al final, a tots aquests caldrà recordar-los, com si no tinguessin estudis ni tan sols cultura general, pobrets, allò que la ignorància de la llei no eximeix del seu compliment. I que consti que això també val per a l'admiradíssim Messi, que també ha al·legat no tenir ni idea de què fan amb els seus diners els seus assessors fiscals. Però hi ha un matís: ell sí que pot fer la feina, que és jugar a futbol com mai ho ha fet ningú, encara que no miri res. En canvi, a servidor no li entra al cap que un paio que no controla què cobra i per quin concepte ho fa estigui capacitat per governar un ajuntament, o que una senyora que no sap què fa el marit pugui controlar un ministeri, o exercir cap mena de representació institucional. O, encara menys, que algú que no es molesta a llegir la lletra petita pugui presidir el Barça.