Des que el Barça va anun­ciar la con­trac­tació de Jérémy Mat­hieu, curi­o­sa­ment el mateix dia que un com­pa­tri­ota seu, nas­cut a Bar­ce­lona, Manuel Valls, aler­tava el món dels perills d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent –al cos­tat del jaco­bi­nisme que gasta el pri­mer minis­tre francès, el mateix Maxi­mi­lien Robes­pi­erre pas­sa­ria per un con­vençut fede­ra­lista de la ter­cera via–, que fa la sen­sació que hem fit­xat un bou­lan­ger que es dedica a coure crois­sants de man­tega. És a dir, un paquet més que engran­dirà la col·lecció dels que han pas­sat pel nos­tre esti­madíssim club.

I aquest no és el cas de Mat­hieu, tot i que la seva arri­bada ara em sem­bla una con­tra­dicció fla­grant i, de fet, posa en evidència una vegada més la manera de fer erràtica de la direcció espor­tiva encapçalada per Andoni Zubi­zar­reta Urreta (en enda­vant, Zubi). Perquè si Mat­hieu s'havia de fit­xar, era l'estiu pas­sat; però ales­ho­res va sem­blar exces­siu pagar 10 mili­ons per un juga­dor de 29 anys: ara en paguem 20, l'octu­bre vinent en farà 31 i li fem un con­tracte per qua­tre anys (més un!) marca de la casa. Línia, bingo i que l'oncle pagui els whiskys! I Zubi encara té la santa barra de dir que el preu “s'ajusta al mer­cat”. Ben­vol­gut, no ens pren­guis el pèl!

Dita la qual cosa, i accep­tant que ja el tenim aquí, cal dei­xar clar que, tècni­ca­ment, estem par­lant d'un bon ele­ment fut­bolístic. Mat­hieu té planta i, sense ser cap ogre, és nota­ble­ment més con­tun­dent –una qua­li­tat indis­pen­sa­ble per jugar a la posició que ens ocupa i pre­o­cupa– que Bar­tra i tots els cen­trals fabri­cats a la Masia en els últims deu anys junts, amb l'hono­ra­ble excepció de Car­les Puyol.

D'altra banda, però, Mat­hieu és un late­ral esquerre reci­clat (sal­vant les distàncies, és més simi­lar a l'enyo­rat Abi­dal), per la qual cosa la seva arri­bada no ens exi­meix de la inex­cu­sa­ble con­trac­tació d'un pri­mera espasa que sigui un cen­tral pur. Us sona? Aque­lla espècie en extinció a casa nos­tra, els exem­plars de la qual s'iden­ti­fi­quen per ser uns mas­cles que tallen tot el que s'ha de tallar, que inti­mi­den, que van bé per dalt, que són ràpids, que s'anti­ci­pen, que no per­den la posició i que gau­dei­xen de valent –com les papa­llo­ne­tes volant entre flo­re­tes– defen­sant i pro­te­gint els seus domi­nis de davan­ters intru­sos. Que la poli­valència no ens faci per­dre l'essència, sis­plau, Lucho.