Palamós, Palafrugell, Platja d'Aro, Sant Feliu de Guíxols, Sant Antoni de Calonge o Cassà de la Selva. Són alguns dels municipis d'una llista amb expectatives d'anar-se ampliant. Una xarxa amb la qual el Llagostera s'ha proposat pescar nous abonats, ara que ha instal·lat el seu centre de treball a la Costa Brava, amb els partits al Nou Municipal de Palamós i els entrenaments al Josep Pla i Arbonès de Palafrugell. Tot plegat, després d'uns dies de caos i convulsió focalitzats principalment a Montilivi, però que van tenir derivada fins i tot a la seu de l'Ajuntament de Girona. Superat el terratrèmol –la marxa d'Oriol Alsina i de cinc consellers del Girona va enterbolir la bona voluntat inicial de compartir estadi, que havia arribat a tenir un acord molt madur amb els alcaldes implicats–, cadascú mira de fer el seu camí. I segur que uns es miraran els altres i tindran com un al·licient més superar-los. Només faltaria que no fos així.

Ignoro quin èxit tindrà la campanya de captació de socis del Llagostera, amb el lema Viu el futbol a la Costa Brava. No sé si a l'hora de la veritat serà molta la gent de la zona que es farà seva aquesta peculiar entitat que s'ha enfilat fins al grup privilegiat –com a mínim per comparació amb la resta quant a ingressos– que és la Lliga de Futbol Professional. Però cada cop tinc més clar que si hi ha un espai per al creixement del Llagostera és precisament allunyant-se de Montilivi. En va marxar per força, perquè la seva idea era aprofitar que l'estadi ja estava preparat i acostumat als partits de segona A –el Girona hi començarà la setena temporada consecutiva–, però ho pot acabar agraint. A Palamós, també és nouvingut en un camp que ha de compartir, precisament amb el club degà de Catalunya, però no té res a veure entendre's amb un equip que juga a tercera divisió amb haver de barallar-se (encara que sigui només en sentit metafòric) per a l'ús del camp amb un rival de la mateixa categoria, i a un nivell tan professional. I en un camp que pateix fins a l'extrem el pas de l'hivern. “Pot ser de bojos. Això no és el Milan i l'Inter”, em deia un exjugador que no ho veia pas com a part interessada, sinó que es posava a la pell de Machín i Castillejo els dies previs als partits, en els assaigs de l'estratègia. Només aquest detall.

Més enllà de com hagués resistit la gespa de Montilivi, l'amenaça d'incendi hauria persistit per qualsevol raó entre dos clubs que, per més bones paraules que hi hagi pogut haver, ja no poden ser tan amics. La competència va quedar ben aviat reflectida a l'hora de configurar les plantilles, sobretot amb jugadors que havien estat objectiu del Girona i que van acabar fitxant pel Llagostera. El grau d'irritació d'alguns aficionats del Girona va pujar. Hi contribuïa el fet que el club de Montilivi semblava moure's amb lentitud (i amb entrebancs) en el mercat. Però se n'ha anat sortint i, pendent dels últims retocs, fa la sensació que ha pogut formar una plantilla prou competitiva. El Llagostera, si fa no fa el mateix. Seran rivals, sens dubte. El club simpàtic des que va anar col·leccionant ascensos des del futbol regional, segurament no ho serà tant per a alguns aficionats del Girona. N'hi haurà que pairan malament la seva arribada a la categoria. Com també hi haurà alguns seguidors de tota la vida del Palamós que no acabaran de veure bé l'aterratge d'un club de superior categoria al Nou Municipal. Per a tots els gustos, com sempre i com a tot arreu. Em fa l'efecte que ens espera una temporada intensa a segona A.