Ho han tor­nat a fer. Les juga­do­res de la selecció espa­nyola de water­polo, amb vuit de les tretze com­po­nents cata­la­nes, han tor­nat a pro­pi­ciar que, per ter­cer estiu con­se­cu­tiu, no calgués ser un segui­dor fidelíssim d'aquest esport per estar pen­dents de les evo­lu­ci­ons d'un equip que, en un tri­enni gloriós, ha acon­se­guit posar el water­polo femení al mapa, una fita impos­si­ble sense els èxits, però que trans­cen­deix més enllà del que un fred pal­marès reco­llirà com una plata olímpica i dos ors, mun­dial i euro­peu.

La sim­fo­nia harmònica que con­for­men els esprints sem­pre gua­nya­dors de Jen­ni­fer Pareja, els vols d'ocell de Laura Ester i els gols d'Anni Espar, Maica García, Roser Tar­ragó i com­pa­nyia seran ja per sem­pre per al water­polo de noies el que abans Manel Esti­arte va ser per al de nois i Gemma Men­gual per a la natació sin­cro­nit­zada. Si can­viem l'aigua per la mun­ta­nya, res sabíem de les duríssi­mes cur­ses fins que va aparèixer Kilian Jor­net, i tam­poc de l'ske­le­ton abans d'Ander Miram­bell. És impos­si­ble dis­so­ciar el bike­trial de la figura d'Ot Pi, i si a la bici li posem motor, els nou anys de domini català d'Adam Raga i Toni Bou en el mun­dial de trial ens reme­ten a Jordi Tarrés, pre­cur­sor a casa nos­tra de l'espe­ci­a­li­tat tal com ara Laia Sanz ho és en el capítol femení. Res d'això és nou d'ara, perquè remun­tant-nos a mei­tat del segle XX, ja van ser pio­ners el neda­dor San­ti­ago Esteva, el gim­nasta Joa­quim Blume i el ciclista Miquel Poblet.

Són només uns exem­ples de cam­pi­ons que han trans­cen­dit posant el seu esport al mapa, i són tots cata­lans per la mateixa raó que cada estiu veiem selec­ci­ons espa­nyo­les amb amplíssima majo­ria d'espor­tis­tes del nos­tre país. Cata­lu­nya és la fàbrica de l'esport esta­tal, una fàbrica que des de l'impa­ga­ble tre­ball de base dels clubs (mal­trac­tats per la mateixa admi­nis­tració espa­nyola que en fis­ca­litza els èxits), pro­du­eix el talent neces­sari per posar en l'agenda d'interès esports que no hi eren. Un exer­cici ben altru­ista, tenint en compte que, no com­pe­tint amb nom i ban­dera pro­pis, rega­lem els elo­gis inter­na­ci­o­nals a l'esport espa­nyol, que encara s'arriba a creure que el mèrit és seu.

A Huelva, ha sor­git la figura de Caro­lina Marín, que ha començat a con­fir­mar enguany les mol­tes expec­ta­ti­ves cre­a­des gua­nyant el cam­pi­o­nat d'Europa de bàdmin­ton. Si en els anys a venir una tra­jectòria de rellevància per­metés asso­ciar-la per sem­pre com el nom que va treure el bàdmin­ton de l'ano­ni­mat, ni que fos uns pocs dies l'any, la juga­dora anda­lusa es merei­xe­ria un monu­ment, perquè seria el pri­mer cas d'un espor­tista espa­nyol (home o dona) que posa en el mapa el seu esport des que Manolo San­tana va popu­la­rit­zar el ten­nis, Ángel Nieto les motos amb el famós 12+1 en cate­go­ries menors i la nis­saga Fernández Ochoa, l'esquí. Perquè Fer­nando Alonso és asturià però for­mat a Cata­lu­nya i Car­los Sainz va ser sem­pre, recor­dem-ho, madri­leny quan gua­nyava i el pilot del RACC quan per­dia o no arren­cava.