Ho han tornat a fer. Les jugadores de la selecció espanyola de waterpolo, amb vuit de les tretze components catalanes, han tornat a propiciar que, per tercer estiu consecutiu, no calgués ser un seguidor fidelíssim d'aquest esport per estar pendents de les evolucions d'un equip que, en un trienni gloriós, ha aconseguit posar el waterpolo femení al mapa, una fita impossible sense els èxits, però que transcendeix més enllà del que un fred palmarès recollirà com una plata olímpica i dos ors, mundial i europeu.

La simfonia harmònica que conformen els esprints sempre guanyadors de Jennifer Pareja, els vols d'ocell de Laura Ester i els gols d'Anni Espar, Maica García, Roser Tarragó i companyia seran ja per sempre per al waterpolo de noies el que abans Manel Estiarte va ser per al de nois i Gemma Mengual per a la natació sincronitzada. Si canviem l'aigua per la muntanya, res sabíem de les duríssimes curses fins que va aparèixer Kilian Jornet, i tampoc de l'skeleton abans d'Ander Mirambell. És impossible dissociar el biketrial de la figura d'Ot Pi, i si a la bici li posem motor, els nou anys de domini català d'Adam Raga i Toni Bou en el mundial de trial ens remeten a Jordi Tarrés, precursor a casa nostra de l'especialitat tal com ara Laia Sanz ho és en el capítol femení. Res d'això és nou d'ara, perquè remuntant-nos a meitat del segle XX, ja van ser pioners el nedador Santiago Esteva, el gimnasta Joaquim Blume i el ciclista Miquel Poblet.

Són només uns exemples de campions que han transcendit posant el seu esport al mapa, i són tots catalans per la mateixa raó que cada estiu veiem seleccions espanyoles amb amplíssima majoria d'esportistes del nostre país. Catalunya és la fàbrica de l'esport estatal, una fàbrica que des de l'impagable treball de base dels clubs (maltractats per la mateixa administració espanyola que en fiscalitza els èxits), produeix el talent necessari per posar en l'agenda d'interès esports que no hi eren. Un exercici ben altruista, tenint en compte que, no competint amb nom i bandera propis, regalem els elogis internacionals a l'esport espanyol, que encara s'arriba a creure que el mèrit és seu.

A Huelva, ha sorgit la figura de Carolina Marín, que ha començat a confirmar enguany les moltes expectatives creades guanyant el campionat d'Europa de bàdminton. Si en els anys a venir una trajectòria de rellevància permetés associar-la per sempre com el nom que va treure el bàdminton de l'anonimat, ni que fos uns pocs dies l'any, la jugadora andalusa es mereixeria un monument, perquè seria el primer cas d'un esportista espanyol (home o dona) que posa en el mapa el seu esport des que Manolo Santana va popularitzar el tennis, Ángel Nieto les motos amb el famós 12+1 en categories menors i la nissaga Fernández Ochoa, l'esquí. Perquè Fernando Alonso és asturià però format a Catalunya i Carlos Sainz va ser sempre, recordem-ho, madrileny quan guanyava i el pilot del RACC quan perdia o no arrencava.