Ha passat amb el waterpolo masculí i ara passa amb el femení. Ha sortit una fornada que aporta talent i esforç i que sap competir en les grans competicions. També és veritat que des de fa un parell o tres d'anys aquest és el comentari que fem cada cop que surten a competir. Sempre tornen amb algun triomf important penjat al coll. Sembla mentida que entre les 600 noies federades, només 600, que practiquen aquest esport n'hi hagi una quinzena que són ara per ara les millors del món i d'Europa i que, a més, són també subcampiones olímpiques. I bona part d'elles són catalanes. I la majoria juguen amb clubs catalans. Impossible de preveure fa quatre dies. Ni el guionista més agosarat hauria estat capaç d'aventurar-ho. El que ara aconsegueix el waterpolo femení no és fruit de la casualitat, però gairebé si contemplem la quantitat de noies que practiquen aquest esport i si, a més, sabem que les seves adversàries es mouen amb moltes més llicències i que algunes seleccions afronten les competicions amb una tradició que ve de lluny i amb un historial molt més carregat de medalles que el seu. No hi fa res. La feina feta des de fa temps de clubs, d'entrenadors, d'entrenadores i de jugadores s'ha acostat al nivell demostrat pel waterpolo masculí en la dècada dels noranta i una mica més, i això els fa competir sense miraments contra qualsevol. Ho han demostrat fent bona una tradició i amb ben pocs mitjans, amb molt d'esforç i treball, es passegen pels llocs capdavanters del waterpolo femení, és un dir, com si res. I pel que sembla, ho volen continuar fent.

En aquest esport s'han vist situacions d'esportistes que han deixat la feina i han anat a l'atur per poder preparar un mundial. S'han vist seleccionadors que s'han endut la selecció fora del país per poder entrenar-se en una piscina reglamentària com la que es trobarien després en les competicions. Aquí només en teníem una. O cap, com diria l'acudit. I curiosament es feien bons resultats. I es guanyaven mundials i medalles. Ara amb una mica més de recursos han arribat a dalt de tot. Malgrat això, viuen situacions de tota mena. Si es retarden els pagaments que s'han guanyat a l'aigua, es resignen pacientment. Si s'han de fer desplaçaments per entrenar-se, es paguen la benzina de la seva butxaca. Si després arriba l'ajut, benvingut. Són esportistes amb compromís, que habitualment han d'esgarrapar hores de la feina o els estudis per entrenar-se. Tenen una gratificació econòmica justeta per l'esforç que suposa el dia a dia i per tot el que han aconseguit. El waterpolo no és un esport professionalitzat al cent per cent. Ni al cinquanta per cent, diria. Ni al vint-i-cinc. I el femení, menys. Molt menys. És el greuge que viu tot l'esport femení, que està molt menys considerat que el masculí malgrat el que demostren dia a dia. I les medalles que col·leccionen.

La feina als clubs i el rendiment en l'alta competició fan que aquest grup de jugadores que es creuen com ningú el seu entrenador hagin guanyat el que han guanyat. Ni en somnis s'ho podien pensar. I ara, la jugadora més mesurada d'aquest col·lectiu t'assegura sense complexos que està molt bé el que han fet fins ara, però que el seu objectiu és l'or en els Jocs Olímpics de Rio, però, això sí, pas a pas, no fos cas que el seu entrenador les renyés. I no pensen renunciar-hi. És el que volen. I per això lluiten. I per això treballen. Volen anar d'aquí a dos estius a Rio a buscar l'or. Són atrevides. Justificadament atrevides. I ves per on, són quatre gats. O més ben dit. Quatre gates.