Els dubtes sobren
Les magarrufes –per dir-ho suaument– fetes a l'empara d'un cognom, d'un càrrec o d'una trajectòria són intolerables, i després de tres ratlles ja em deveu veure venir. Però després de dir aquesta obvietat, me'n permetreu alguna més, que no se sent tant a dir.
La primera, que avui dia l'esport nacional espanyol és enxampar un català que sigui mal espanyol. Com més significat, millor. Amb el desembarcament d'inspectors, policies i agents dels serveis secrets que hi ha hagut a Catalunya en els últims dos anys i els altaveus de la caverna afamats de carnassa, no és estrany que, després de Jordi Pujol, llepin uns quants més. Benvingut el saludable desemmascarament dels tramposos, però, igual com és d'ingenus creure que tots els catalans són nets i polits, ningú s'empassa que Catalunya sigui ara un país de bandits. Això sí, aquí hem de ser honrats, semblar-ho i demostrar-ho. Amb la casa reial espanyola, el PP i els seus sobres, Gürtel i l'immens espoli de diner públic, Paco Camps, el PSOE andalús..., calma i tranquil·litat.
Ja ho he escrit, però ho repeteixo perquè la realitat em dóna la raó. Amb Neymar, el Barça no ha fet res diferent al que fan els altres grans clubs del món. Però ja es poden calçar Bartomeu i Faus, que van per ells. I rebran. El Barça és un símbol de Catalunya, va prestar el Camp Nou per a la Via Catalana i, tot i un posicionament certament tebi –no ha anat gaire més enllà de dir que farà costat a la majoria del poble català– pagarà pels seus actes. A Gerardo Martino només li va costar un parell de mesos entendre que jugava la lliga espanyola, però que dirigia un equip que, si era símbol d'un país, no era precisament Espanya. A Luis Enrique no li ve de nou, i si a la tardor Ruz i companyia busquen les pessigolles amb el fitxatge de Luis Suárez, no m'estranyaria que l'asturià fos un més dels nous independentistes, si no ho és ja.
Necessitem ser un estat per jutjar-nos nosaltres mateixos, amb severitat però amb equanimitat. Per no haver d'aguantar més seleccions catalanes triomfant al món disfressades d'espanyoles. Ni inspeccions discrecionals. Ni recentralitzacions, invasions competencials i imposicions lingüístiques. Perquè Espanya mateix reconeix que hi ha 8.500 milions d'euros que van d'aquí cap allà i no tornen. Perquè qualsevol proposta alternativa no és més que una maniobra dilatòria de l'espanyolisme que busca mantenir l'estatus d'adhesió incondicional i submissió.
Tot va junt, tot desemboca allà mateix. Deia l'alcalde Xavier Trias que l'afer Pujol serviria a CiU per deixar anar llast. S'equivoca. És tot Catalunya que, superat l'estupor i la perplexitat, s'ha de desprendre de càrregues per fer un país nou. Sense independència és impossible perquè l'estructura de l'Estat espanyol, amb la mentalitat feudal, autoritària, funcionarial i militar que conserva i de la qual no només no renega sinó que conrea, està enfocada a fotre'ns. Els calés, la personalitat i la dignitat. Ja ho sap fins i tot Neymar, un brasiler que té la vida resolta als 22 anys i que en fa un que va aterrar a Barcelona. Rumieu-ho bé, sobretot els que la confessió de Jordi Pujol us hagi pogut fer dubtar de quin és l'únic camí possible per sobreviure.