Opinió

Tot passejant un gos mort

Si jo guiés el Barça, primer de tot prohibiria els redundants sermons autocrítics a les sales de premsa

Pas­se­jar diària­ment el meu gos mort em salva d'una depressió endèmica. Cada cap­ves­pre, quan la paleta de núvols ata­ron­jats bron­zeja pells nòrdi­ques, prenc l'arnés d'en Tim i l'arros­sego pel poble amb la par­simònia de qui recompta pri­ma­ve­res per­du­des. Quan tot era com havia de ser, en Tim vaga­bun­de­java a la recerca d'olors pròpies men­tre jo, amb l'esguard fixat enlloc, cons­truïa qui­me­res cre­ma­des les nits de lluna nova. Durant aque­lles pas­se­ja­des, els dilluns em creia un poeta mort en un duel amorós, els dimarts pre­gun­tava a la noia del Gol­den Retri­e­ver si salu­dava en Tim per ver­go­nya de mirar-me als ulls, els dime­cres ho dei­xava tot per regen­tar un bar de Bruce Springs­teen a Asbury Park, els dijous pre­nia l'alcal­dia del meu poble, el diven­dres jugava a ser feliç i el cap de set­mana m'ima­gi­nava pre­nent deci­si­ons des de la ban­queta del Barça, i és que sem­pre, fins i tot quan no sor­tia a pas­se­jar en Tim, somi­ava a pilo­tar la nau blau­grana amb el posat de monarca vanitós.

Per això, un cop enter­rat en Tim, no he vol­gut per­dre aquesta salvífica rutina i segueixo remol­cant el seu arnés men­tre penso com faria les coses si guiés el Barça. Tinc tres idees molt clares: pri­mer de tot pro­hi­bi­ria els redun­dants ser­mons autocrítics a les sales de premsa; segui­da­ment faria calar l'afo­risme des­gas­tat que ser millor no garan­teix èxits, i, final­ment, per exi­gir-me a mi mateix, em posa­ria com a objec­tiu tatuar un caràcter com­pe­ti­tiu a la pell dels juga­dors. Tres idees que con­cor­den bas­tant amb el que està fent Luis Enri­que aques­tes pri­me­res set­ma­nes de pre­tem­po­rada de l'equip. Una sime­tria entre els meus desit­jos i la rea­li­tat que m'ha llançat a la cara una obvi­e­tat des­pi­e­tada: poc podria con­tri­buir si formés part de l'equip tècnic del Barça. Segu­ra­ment és per això que ja fa un parell de dies que deam­bulo cap­cot amb l'espec­tre d'en Tim, i és que un cop mort el con­ven­ci­ment que les meves qui­me­res eren més creïbles que una rea­li­tat frau­du­lenta, em pre­gunto entris­tit si en Tim, amb el seu decés, es va empor­tar també un bocí de la meva minsa ins­pi­ració literària i, també, l'eix ver­te­bra­dor de la meva feli­ci­tat impos­tora.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)