Passejar diàriament el meu gos mort em salva d'una depressió endèmica. Cada capvespre, quan la paleta de núvols ataronjats bronzeja pells nòrdiques, prenc l'arnés d'en Tim i l'arrossego pel poble amb la parsimònia de qui recompta primaveres perdudes. Quan tot era com havia de ser, en Tim vagabundejava a la recerca d'olors pròpies mentre jo, amb l'esguard fixat enlloc, construïa quimeres cremades les nits de lluna nova. Durant aquelles passejades, els dilluns em creia un poeta mort en un duel amorós, els dimarts preguntava a la noia del Golden Retriever si saludava en Tim per vergonya de mirar-me als ulls, els dimecres ho deixava tot per regentar un bar de Bruce Springsteen a Asbury Park, els dijous prenia l'alcaldia del meu poble, el divendres jugava a ser feliç i el cap de setmana m'imaginava prenent decisions des de la banqueta del Barça, i és que sempre, fins i tot quan no sortia a passejar en Tim, somiava a pilotar la nau blaugrana amb el posat de monarca vanitós.

Per això, un cop enterrat en Tim, no he volgut perdre aquesta salvífica rutina i segueixo remolcant el seu arnés mentre penso com faria les coses si guiés el Barça. Tinc tres idees molt clares: primer de tot prohibiria els redundants sermons autocrítics a les sales de premsa; seguidament faria calar l'aforisme desgastat que ser millor no garanteix èxits, i, finalment, per exigir-me a mi mateix, em posaria com a objectiu tatuar un caràcter competitiu a la pell dels jugadors. Tres idees que concorden bastant amb el que està fent Luis Enrique aquestes primeres setmanes de pretemporada de l'equip. Una simetria entre els meus desitjos i la realitat que m'ha llançat a la cara una obvietat despietada: poc podria contribuir si formés part de l'equip tècnic del Barça. Segurament és per això que ja fa un parell de dies que deambulo capcot amb l'espectre d'en Tim, i és que un cop mort el convenciment que les meves quimeres eren més creïbles que una realitat fraudulenta, em pregunto entristit si en Tim, amb el seu decés, es va emportar també un bocí de la meva minsa inspiració literària i, també, l'eix vertebrador de la meva felicitat impostora.