La publicació dels horaris de les primeres jornades de lliga comporta cada any en aquestes dates una comparació ja clàssica. Mentre aquí anem coneixent la data i l'hora, sovint intempestiva, de cada partit amb aproximadament un mes d'avançada –tot un progrés comparat amb els deu dies amb què ho sabíem no fa pas gaire– en la Bundesliga els 306 partits del campionat ja tenen dia i hora assignada, i en la Premier està configurada l'agenda dels quatre primers mesos. Val a dir que el cas anglès com a paradigma d'ordre té un punt de mite, ja que si bé és veritat que planifiquen amb més temps, també ho és que durant el curs ressituen molts partits a causa dels replays de la copa. Paradoxalment, però, en aquestes dues lligues que envegem com a model d'organització, hi ha qui no veu amb bons ulls que l'agenda es tanqui tant per avançat. Són els operadors de televisió, que quan parlen del model idoni per als seus interessos, posen l'exemple de la lliga espanyola justament perquè els horaris es fixen a curt termini. Aleshores, per què no ho fan també així els propietaris dels drets de televisió d'aquestes lligues? Doncs perquè els estaments que governen la Premier i la Bundesliga no han confós ni equiparat vendre els drets de televisió de les seves lligues amb vendre's la potestat dels horaris, que és el que sí que ha fet la LFP. Sense anar més lluny, la lliga espanyola és l'única del món que ha perdut el concepte de jornada mínimament unificada amb uns quants partits a la mateixa hora, una decisió que, pel que té de tall respecte dècades de tradició, estaria bé que s'hagués pres des de l'àmbit del futbol en comptes de ser imposada per la televisió. Hem assumit que adquirir els drets televisius de la lliga equival a un “qui paga mana” tan expeditiu com discutible, perquè comprar el balcó amb les millors vistes d'una plaça no vol dir decidir quan vostè i jo hi passem. Però això qui ho ha de tenir clar és qui el ven, el balcó.