L'OK Lliga Femenina afronta la seva setena temporada com una competició que, en global, sembla consolidada, tot i que continua presentant algunes mancances que es podrien millorar. Mentre que la lluita pel títol i per les places europees és força disputada, a la part baixa de la classificació no passa el mateix. Sempre hi ha algun equip que no està a l'altura dels seus rivals i que encaixa golejada rere golejada i que algunes temporades es queda sense puntuar. També hi ha problemes per acabar de completar una lliga de 14 equips. Fa uns dies es va sortejar el calendari de la màxima competició femenina i es va fer amb només 13 conjunts, ja que el Liceo, que havia de ser el catorzè, va renunciar a fer la seva inscripció. La federació espanyola va obrir un termini per si hi havia algun equip interessat a ocupar aquesta plaça i jugar en la màxima categoria estatal. Aquesta situació ja ha passat diverses vegades, la més recent la temporada passada, en què només un equip va sol·licitar la plaça i se li va atorgar, mentre que en la campanya 2010/11 no es va poder cobrir la vacant i la competició es va iniciar amb només 13 equips.

Està molt bé i és molt important per a l'hoquei femení tenir una màxima categoria estatal en què els millors s'enfrontin entre ells en una lliga regular, però no ha de tenir 14 equips obligatòriament. Amb els problemes que hi ha per cobrir les places es podria reduir a 12, que, pel que s'ha vist en les darreres temporades, podria ser més competitiva. Sense anar més lluny, la màxima categoria estatal masculina va tenir 12 equips en dues temporades consecutives, la 1992/93 i la 1993/94. Amb una lliga de menys equips potser no hi hauria golejades escandaloses com les d'aquest curs que acaba de finalitzar i en què destaca el 22-1 del Manlleu contra el Borbolla –que és la golejada més àmplia de la història de la competició–, o els 16 gols que va rebre el Traviesas Vigo a casa contra el Bigues i Riells (0-16), el Sant Cugat (0-15) i el Manlleu (0-15) o a la pista de l'Igualada (15-0), i que el van portar a ser l'equip més golejat amb 219 gols encaixats, una marca que es va convertir en la més alta de la història superant els 212 que havia encaixat el Santa María del Pilar de Madrid la temporada 2009/10, en la segona edició.

Els problemes per trobar equips i completar la màxima categoria han portat a situacions com a mínim curioses, com la del Vigo, que la temporada passada va perdre la categoria per quarta temporada de manera consecutiva. Sempre, però, va trobar la manera de recuperar-la. La primera perquè va pujar el seu equip B, i les altres dues perquè va aconseguir la plaça que estava lliure i que la federació va posar a la disposició del clubs. És el mateix que ha passat aquest cop, i veurem si l'equip gallec torna a presentar-se per jugar de nou a l'OK Lliga Femenina.

De les sis edicions que ja s'han disputat de l'OK Lliga femenina, en quatre l'últim classificat no va sumar ni un sol punt, l'Àvila en la primera edició del 2008/09, i el Vigo en tres campanyes (2010/11, 2011/12 i 2013/14). En les altres dues edicions, el Santa María del Pilar va sumar dos punts –dos empats–, la campanya 2009/10 i el mateix Vigo en va sumar tres el curs 2012/13 gràcies a la seva única victòria a l'OK Lliga Femenina en les quatre temporades que hi ha militat guanyant el Borbolla gallec per un ajustat 4-3.

En la lluita pel títol, tot i els quatre de consecutius del Voltregà, hi ha hagut certa igualtat en algunes temporades, com en la 2009/10, en què només dos punts van separar els tres primers, i el títol va ser per al Cerdanyola. En les dues últimes campanyes, el Voltregà va guanyar en les últimes jornades, la 2012/13 va ser campió un partit abans del final després d'una interessant lluita amb el Biesca Gijón, mentre que en aquesta última ho va aconseguir quan faltaven dos partits i després d'una dura pugna amb el Manlleu.