Dime­cres, en el pre­sumpte infor­ma­tiu d'esports de La Sexta obrien amb els tres por­ters del Madrid. Un entre­na­ment sense cre­uar ni una paraula, es veu. Escal­fa­ments girant-se l'esquena i ron­dos sense mirar-se a la cara. I les valo­ra­ci­ons de la veu en off fotent salsa i inter­pre­tant què esta­ran pen­sant el capità i sant ara qüesti­o­nat Casi­llas, l'intrús i ja més fora que dins López i el fla­mant fit­xatge Navas. O, més aviat i ras i curt, espe­cu­lant. És al que els toca dedi­car-se ara a alguns, o molts, peri­o­dis­tes a la tele –qua­tre anys de car­rera–, i n'hi ha que sem­blen entu­si­as­mats: a escru­tar els silen­cis i el llen­guatge no ver­bal per treure suc de fruits secs, fer exer­ci­cis d'ende­vi­nació i inven­tar-se els pen­sa­ments que segons ells expli­quen aquest gest esquerp, aque­lla ganyota defor­mant, aquell som­riure angulós, aque­lla mirada fugis­sera. En fi, a la com­petència de Cua­tro el tema era el mateix: els por­ters, sense cre­uar ni parau­les ni som­riu­res ni mira­des en els 15 minuts, pre­ci­sen aquí, que va durar la part de la sessió oberta a la premsa. Aquí, l'exer­cici de fusió de la ment del peri­o­dista amb les dels escru­tats es visu­a­litza amb la super­po­sició d'unes bafa­ra­des com aque­lles amb què par­len els per­so­nat­ges dels còmics, i on apa­rei­xen escri­tes les fra­ses que pre­sump­ta­ment estan pas­sant pel cap dels por­ters i els seus tècnics. Peri­o­disme espor­tiu, en diuen.

En fi, el mateix dime­cres, al ves­pre, fan per la tele un entre­na­ment del Barça. I al Barça també hi ha tres por­ters i també és incert quin d'ells serà el titu­lar. De manera que també s'ha d'escru­tar tot. En l'entre­na­ment, que té forma de par­tit amb el Nàpols, l'esco­llit per jugar és Bravo, magnífic por­ter. I el Barça perd amb un gol fruit d'una errada de Bravo (12 mili­ons). Luis Enri­que treu importància a la cagada, però tant se val, n'hi ha prou perquè ja se'l qüesti­oni. Ja se sap que la por­te­ria del Barça és sem­pre un pol­vorí on la fis­ca­lit­zació és més intensa i impla­ca­ble que en qual­se­vol altre indret, fet que dóna més valor a la dècada llarga que Valdés la va con­ser­var en pro­pi­e­tat. I també que l'estiu és llarg i avor­rit i els fut­bo­lers recla­men, si més no, meta­dona de baixa estofa com són els amis­to­sos aquests tan útils per a entre­na­dors i ana­lis­tes i tan estèrils com a espec­ta­cle. Però sort que TV3 no trans­met (encara) les ses­si­ons d'entre­na­ment en directe, perquè l'esca­bet­xada pública als juga­dors podria ser èpica.

Després un ser­vi­dor veu això de Pujol, asset­jat al seu refugi esti­uenc, escru­tat per les càmeres en la seva excursió a la cafe­te­ria, i se li bar­reja tot, i pensa que al segui­ment només li falta algun d'aquests peri­o­dis­tes espor­tius tele­vi­sius inven­tant-se fra­ses que podrien estar pas­sant-li pel cap per com­pen­sar els seus silen­cis. I també, serà la calor, per­do­nin, en la bene­volència amb què n'hi ha que rebai­xen ara el frau a una errada, i en què hau­ria pas­sat si per aquí tot­hom fos o hagués estat amb tot tan atent i exi­gent i prim­mi­rat i impla­ca­ble com ho és amb els por­ters del Barça.